VAMPIR

Va somniar que era un vampir. Volava, saltava com un moix de terrat en terrat, no tenia son, no es cansava. Curiosament no bevia sang. Però l'olorava a quilòmetres de distància.

Es despertà amb aquella mateixa olor dins la cambra. Havia tacat els llençols d'una sang espesa i obscura, el senyal temut de que, un cop més, no hi tenia vida dintre seu. Va pensar en el somni i va saber a la fi perquè la fascinaven tant els vampirs. No era perquè fossin inmortals ni perquè es movessin de nit, sinó perquè eren el símbol de la insatisfacció, de l'avarícia vital, ja que la seva condemna era no acabar mai de sentir-se saciats, no omplir-se mai i necessitar, fins l'infinit, treure la sang -l'energia- de fora. No eren capaces d'autonodrir-se, aquest era el càstig.

Es sentia com un vampir afamagat. Què faria ara? Necessitava les carícies, els riures, els roncs, la respiració, la companyia, les besades, la presència. D'on trauria l'energia per mantenir-se viva? Botà del llit. Però no semblava un moix, ni una au. Només una pesada ànima encollida.