JA!

JA tenien escrit sobre el llom els xots del ramat. JA, què? Ja és hora, ja ha arribat, ja toca, ja...però menjaven plàcids i avorrits sense fer gaire moviment, així que vaig arribar a la conclusió que eren xots forasters i el que feien era riure. Es reien dels neguits, de les covardies, de les presons, de les complicacions de les vides dels homes, incapaces de restar quiets menjant al prat conegut, dia rere dia, sense ser desgraciats i sense voler-ne més. La meva vista els va recórrer un a un, JA, JA, JA, JA i em miraven bucòlics, amb cara de xai degollat, i una guspira de llàstima els entelava la mirada trista.

-No sé si se'ns riuen de nosaltres -li vaig dir al meu company- o ens envien un missatge...

-Són les sigles del nom de l'amo, dona -em va contestar.

-Ja ho sé-vaig replicar-, però JA és hora que tinguis un poc més d'imaginació.

I llavors em vaig fixar amb la tanca i vaig saber que hi havia llibertats impossibles d'assolir.