La pluja no acaba mai. Dos cops he estat a punt de quedar aturada enmig d'un allau de pluja incontrolada. Els camions, poderosos, ens deixaven uns segons completament onats de pluja. La sensació de conduir sense veure absolutament res durant uns segons m'ha pujat l'adrenalina. Frenava per si el cotxe de davant també ho feia i mentre la lluna del cotxe em submergia dins la por, m'imaginava estavallada contra el cotxe del davant. Però no ha passat. He arribat salva -no sé si sana- a casa. El primer que he pensat és que tu no hi eres per consolar-me, per escoltar-me, per aixugar-me els cabells banyats i encalentir-me els peus amb les teves mans càlides. I enlloc de tenir pena, he tingut ràbia. Hi ha mils raons per la teva marxa, ecònomiques, kàrmiques, energètiques, covardes. Em dónes mil raons per no qualificar la teva absència com a marxa. Tantes com gotes de pluja, tantes que enlloc de convèncer-me, només banyen, només m'esborren, m'esvaeixen. Has oblidat que som de sucre?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
No sé per què la pluja no ajuda mai en aquests moments (a mi tampoc). Però cal continuar amb la certesa de que després de la pluja sempre SEMPRE i SEMPREEEEEE, ve el bon temps.
No ho dubtis, que jo d'aquestes coses hi entenc una mica...;-)
I jo diria que fins i tot hi ha dies plujosos en què surt el sol.
Petonets!
El que expliques avui m'ha fet patir.
Espero que et sentiràs millor aviat.
Un petó, Frannia.
sempre torna a sortir el sol. fins i tot despres de la mes llarga tormenta
anims!!
Publicar un comentario