A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
6 comentarios:
potser tambe hi han dues opcions..qui sap?
:)
Si se'm permet una mica de broma, jo penso que potser és biònica!!!
;-))
doncs espere que la poesia o el que siga, funcione com a cura. No puc evitar-ho, he viscut la bipolaritat i altres tipus de transtorn mental de manera dramàtica molt a prop (no en la meua persona, per sort) i m'espanta només sentir la paraula...
Perdonau, vaig fer el símil d'una manera massa frívola...em referia a la meva pròpia tendència als extrems i no vaig pensar que, efectivament, hi ha persones que pateixen la malaltia amb totes les seves conseqüències...perdonau
Potser qui no pateix aquest mal és el malalt i per curar-se s'ha de fer bipolar, doncs el món pot tenir dues cares i una pot ser la que està bé se salut i l'altra la malalta, però ¿quina de les dues és la sana i quina la què s'ha de curar?
Els bipolar són minoria i algunes minories són més propenses a ser anomenats malalts.
Publicar un comentario