miércoles, 26 de noviembre de 2008

POÈTIQUES I SURREALISTES DISPUTES

I ella li va dir, poètica i tràgica, mentre es netejava la pintura negra que li regalimava des dels ulls a la barreta, formant uns barrots de presó de pel·lícula: "Et don el meu cor, embolicat amb paper de celofan i vent. Et don el cor que no trob, l'oblidat, l'amagat, el d'or. L'altre, el del batec diari, el té el meu marit, enten-me'n".
Ell la mirà amb ràbia i despreci. "Saps que et dic-contestà-, que llanço tots els meus monstres contra el teu amor egoista, contra aquest amor de promeses i carícies, que no té arrels, que és una imatge volàtil, el globus que infles amb belles paraules, amb gestos i regals ingràvits. No em basta aquest amor que és un reflex, sovint no em basta. Dóna gràcies que no marxi. I suporta els meus monstres".
Ella acotà el cap i mormolà baixet negant l'evidència i tancant la porta del futur i de l'aprenentatge: "M'acaba de créixer una pomera en la gargamella, florida de totes les paraules que no dic. Em menjaré una poma al dia, a veure si em curo: en la primera estarà l'oblit. De la resta ja no me'n recordo."

1 comentario:

Poeta per un dia dijo...

... boníssim relat, Frannia...

... m'ha entusiasmat la imatge de les llàgrimes regalimant "rimel" i creant la forma d'uns barrots de presó... perfectament visual!

... petonets!