lunes, 10 de noviembre de 2008

LA VIDA DE NINGÚ

L'altre vespre, casualment o causalment, vaig veure una pel·lícula espanyola que es diu "La vida de nadie". És la història d'algú que s'ha creat una vida a partir d'una petita mentida. Casualment o causalment, el dia anterior al nostre club de lectura (també conegut com Can Bum) vam treure la referència d'un conte d'Alvaro Pombo, "Las luengas mentiras", que més o manco tracta del mateix, és a dir, d'una modalitat de fracàs de la inteligència: estar continuament camuflant-se per poder sobreviure. Potser alguns que ara em llegiu podeu estar pensant que vosaltres mai faríeu una cosa així. Però és tan fàcil entrar en una situació així, creure's les pròpies mentides...sempre es fa, a petits graus, potser no tan perillosos com el de la pel·lícula que havia alimentat la gran mentida de que era un economista que feia feina al Banc d'Espanya quan ni tan sols s'havia titulat. Potser siguin petites mentides, fetes primer a nosaltres mateixos, jo què sé, que algú ens estima, que les coses canviaran, que som en el camí correcte, que el mal d'esquena ve per l'edat, que hem de seguir invertint en un somni x...
Diuen que una de les coses que ens diferencien dels animals és que ells, sense pensar i davant el perill, tenen tres possibles comportaments: lluitar, fugir o inmovilitzar-se per passar desapercebuts. Es suposa que nosaltres tenim un d'aquets comportaments un cop analitzat el problema o el perill i que, per tant, ens en queda un altre: descobrir que el perill no existia. Però jo em demano: què passa quan a pesar de l'anàlisi el nostre comportament no varia? ha fracassat llavors la inteligència?
Segueixo analitzant i sentint, però com va dir molt sàviament en M. la gran tragèdia és tenir por d'estar dins les nostres pròpies mans. És possible que tingui raó i que començar a confiar en nosaltres mateixos ajudi a obrir-nos l'enteniment.

8 comentarios:

novesflors dijo...

No sé què dir. Potser les petites mentides que ens diem a noslatres mateixos ens ajuden a seguir endavant i, potser també, hem de saber on està el límit. De vegades, feta l'anàlisi ens resulta tan difícil acceptar determinades situacions...

Frannia dijo...

Sí que és veritat, Novesflors. Tanmateix mai sabem com reaccionarem ni perquè.

Carme dijo...

Les mentides, els autoenganys, són com una mena de trampes que ens parem a nosaltres mateixos. Si algun cop ens funciona, ja estem perduts, perquè ho intentem de nou. I com que e s difícil sortir-ne preferim recordar que un dia o més d'un va funcionar, que no pas adonar-nos que les coses no van bé i canviar d'actitud. Parlo de manera general perquèm aquest és un esquema que pot repetir-se en una gran quantitat de coses.

Carme dijo...

Les mentides, els autoenganys, són com una mena de trampes que ens parem a nosaltres mateixos. Si algun cop ens funciona, ja estem perduts, perquè ho intentem de nou. I com que e s difícil sortir-ne preferim recordar que un dia o més d'un va funcionar, que no pas adonar-nos que les coses no van bé i canviar d'actitud. Parlo de manera general perquèm aquest és un esquema que pot repetir-se en una gran quantitat de coses.

Carme dijo...

Les mentides, els autoenganys, són com una mena de trampes que ens parem a nosaltres mateixos. Si algun cop ens funciona, ja estem perduts, perquè ho intentem de nou. I com que e s difícil sortir-ne preferim recordar que un dia o més d'un va funcionar, que no pas adonar-nos que les coses no van bé i canviar d'actitud. Parlo de manera general perquèm aquest és un esquema que pot repetir-se en una gran quantitat de coses.

josepmanel dijo...

Fa temps que vaig pegant-li voltes a la idea de formar un club de lectura al meu poble. Assessora'm.

Frannia dijo...

Molta raó, Carme, per partida triple.
Josep-Manel, el nostre club no ho és en realitat: som només 4 amics que es reuneixen cada setmana. No puc assessorar-te, me sap greu.

josepmanel dijo...

Vaja...