viernes, 28 de noviembre de 2008

COR TANCAT PER DEFUNCIÓ




Visc amb un home que estim. Però no hi ha futur. Un cop més ha tancat totes les finestres, parapetat dins la seva intransigència. El veig sofrir. També jo som sofriment. I el temps passa i els fracassos s'acumulen. I ja no sé què més fer. Una estupidesa rere l'altra és l'unic que faig. Dimecres a Can Bum discutírem sobre els quatre fracassos de la inteligència: el prejudici, la superstició, el dogmatisme i el fanatisme. Els vam desgranar, els vam disseccionar i em vaig adonar de quelcom que mai hagués dit de mi mateixa, que em moc a cops de prejudici. És així si donam com a bona la següent definició: un prejudici és la certesa absoluta de quelcom que, en realitat, no se sap. Quin és el meu? El dubte. És a dir, la meva certesa absoluta és la incertesa envers tots i tot, fins i tot envers a mi mateixa. Parapetant-me rere la certesa de que tot és incert i de que tot és susceptible de dubte, em quedo inmòbil o prenc decisions equivocades i així es va retroalimentant el dubte i la confirmació de que tot és incert. Dubtant, per exemple, dels meus afectes -tant els rebuts com els oferits- congelo la bellesa dels esdeveniments, ja que el dubte sembra la desconfiança; la desconfiança fa créixer la inseguretat; la inseguretat infla la por; la por alimenta la incoherència i aquesta ho ompl tot de buidor sense sentit. Com es pot caminar si es dubta, fins i tot, de l'existència del propi camí? o de la direcció que han de prendre les passes? o simplement de la conveniència d'haver de caminar? La fredor del dubte, que acaba congelant i paralitzant té una doble fulla: deixar de responsabilitzar-se de les pròpies accions. "Tot ve de fora" és l'enganyós missatge. I el pitjor és que s'ha perdut tanta energia en el procés de dubtar que, efectivament, és impossible decidir-se o bé l'elecció es farà des de la confusió, l'esgotament o el poder d'altres factors que eximeixen de la responsabilitat com la comoditat, l'ego o la repetició de conductes conegudes i establertes, independentment que siguin encertades o no. Així estic, amics, i quasi podria dir avui que tinc el cor tancat per defunció...per defunció de la il·lusió. Ja no sé què més fer, de debó.

6 comentarios:

Pomona dijo...

Si tanmateix no saps què més fer, prova de viure per a tu, simplement això.

Comença prenent petites decisions, després pren-les un poc més grans.
Si t'equivoques, no passa res, aquesta és la veritat. Tens dues cames que et permetran aixecar-te d'enterra, i dues mans amb les quals agafar-te fort on calgui. I molta gent que t'estima (i que a la vegada et necessita), que són els coixins i les flassades en les quals refugiar-te i descansar.
I una vida, domés una, que has d'anar prenent amb culleradetes petites.
No tanquis el cor, Frannia, esguarda'l una mica, domés.

Poeta per un dia dijo...

.. benvolguda Frannia,... em fas patir amb escrits com aquest...

... jo una vegada vaig escriure que tenia el cor obert, però que em feia por tenir-lo així ja que hi podia entrar la pluja i rovellar-me'l per dins, però que si no el tenia obert tampoc no hi podia entrar ella... i, efectivament, hi acabà entrant la pluja i me'l va rovellar com la barana de ferro del terrat, aquella que el meu pare, ara i adés, frega amb paper de vidre, i pinta d'un taronja tan viu que s'hi perden els ulls...

...els cercles de retroalimentació costen molt de trencar, si no és amb unes tisores. En el teu cas, però, no tot és dubte. Pots tenir la certesa absoluta que escrius molt bé, i que expresses allò que vols expressar amb l'escriptura, que arribes al fons del cor del tema que et preocupa...

...sovint és fàcil construir a partir de certeses absolutes, només cal trobar-ne la primera...

...ànims!!!

Carme dijo...

Doncs jo crec que les certeses absolutes no existeixen. I com més ens entossudim a cercar-les pitjor ens va. El que hem de fer és aprendre a viure amb les incerteses i aprendre a prendre decisions adequades malgrat les incerteses.

Frannia, no tanquis el cor, el cor necessita obrir-se, respirar i estimar.

Carme dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
novesflors dijo...

No sé què dir-te, Frannia, només que sóc ací. Ja sé que això no ajuda però pense que probablement hauràs de lluitar per trobar per tu mateixa el propi camí. I el trobaràs, estic segura.

Somiant la lluna... dijo...

Frannia, bonica, no ens grada veure't així. Però estic convençuda que de mica en mica sabràs trobar la manera de tirar endavant. No tanquis el cor, nomès protegeix-lo durant una temporada. Ànims :)