sábado, 22 de noviembre de 2008

EL CA DEL COLOR DE LES FULLES SEQUES

Vam dinar plegats a una plaçoleta humida, plena de fulles seques. Tot d'una vaig veure, minuts abans quan em perseguires per la meitat del poble, que eres un polissó i que aconseguiries treure'm alguna cosa. Et vas menjar la meitat de la meva panada i l'altre meitat de la coca de poma. Impossible resistir-me als teus ulls de mel, acostumats a gaudir de totes. Em vas deixar amb fam, però amb la gratitud d'haver compartit l'àpat amb tu. Mai m'ha agradat menjar sola. Malgrat tot, sabia que quan no tingués res per oferir-te fugiries per on havies arribat. Ni tan sols et vaig acariciar. Em bastava veure't menjar. Però arribà l'hora de l'acomiadament. Vas córrer darrera el tramvia, vas jugar amb una fila de nins que esperaven per pujar-hi, vas ensumar un parell d'arbres i quan jo et mirava perdre't entre la gent, girares el cap i em mirares amb els mateixos ulls de la foto. M'havia equivocat amb tu: a vegades, no quedar no significa no estimar.

5 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Una història bonica, bonica, de veritat.

novesflors dijo...

Quina dolçor en la mirada!

rhanya2 dijo...

M'ha agradat molt llegir aquest petit episodi d'un dia teu, Frannia.

Una abraçada!

Anónimo dijo...

Preciós...

Anónimo dijo...

Una història senzilla, Carme, supós que per això bonica.
Novesflors: a què sí? Impossible resistir
Violette: encantada que em visitis.
Sí, Pomona, no te recorda la mirada den Llamp?