viernes, 7 de marzo de 2008

HAURIA DE POSAR-ME ULLERES



Crec que necessit posar-me ulleres. Ahir vaig enviar un sms a na Luna quan volia fer-ho a na Luci; avui he estat incapaç de teclejar correctament les lletres del codi de seguretat per deixar un missatge a en Jaqme; despusí vaig posar-me la bufanda marró enlloc de la verda; sovint crec veure coses que no existeixen, així com bones intencions i bones persones; fa dies que veig, cada cop que apareixen a la tele, al diari o a les tanques publicitàries en Zapatero i en Rajoy, un seguit de nenes que somriuen molt, fan créixer llenties d'un cossiol i viuen amb jirafes marrons i daurades, zebres que subjecten clavells roses amb les dents, cargols de drap sense banyes i moltes papellones. No sé què em passa. He començat a veure en escorç. I algunes imatges se'm presenten despullades. He radiografiat alguns cossos i algunes ànimes. La meva, en canvi, no es reflecteix al mirall, s'amaga. Hi ha dies que tot ho veig rosa i d'altres gris. També he vist alguns miratges, de cop i volta, sense esperar-ho, per exemple quan esper a un semàfor que agafi color o en un cafè a que el te deixi de cremar. Però el pitjor de tot és que no veig a qui voldria veure. I mira que mir...però no el veig. Definitivament, crec que necessit posar-me ulleres.

2 comentarios:

xot dijo...

Som un cas atípic. La graduació m'ha anat baixant a mesura que m'anava fent gran. Just quan vaig acabar la carrera quasi no tenia ja necessitat de portar ulleres. Però ves per on, no m'imagino la vida sense elles, sense poder amagar-me darrera aquest vidre que m'acull i em protegeix des dels 5 anys.

Frannia dijo...

Jo en vaig dur també innecesàriament dels 6 als 17 anys i per a mi no són signe de protecció, ans al contrari. Les havia de netejar continuadament, les havia de recolocar, tu saps, amb aquest gest tan insegur dels quatre-ulls...Fins que no pugui passar, no me'n posaré.