miércoles, 12 de marzo de 2008

A TOTS ELS PREVELLS

El meu amic m'envia el següent enllaç i m'obliga, per tant, a fer-ne un post: http://blogs.publico.es/dominiopublico/244/la-culpa-de-todo-es-de-los-jovenes/

No és veritat que la culpa de tot sigui dels joves, però els que hi feim feina, sabem positivament que existeix un tant per cent molt elevat d'apatia, indolència, ignorància i violenta estupidesa. Les actituds que abans es donaven en un 10% dels joves ara es dóna a un 90%. S'ha invertit la balança. Allò habitual és el mínim esforç. No saben fer un esquema, no saben resumir, no saben redactar, no saben escriure sense errades d'ortografia, puntuació i sintaxi, no saben memoritzar...i el que és pitjor, no volen aprendre a fer-ho. Com és possible que una dona de 20 anys, absolutament crítica amb el sistema d'ensenyament i que mai té pèls a la llengua per qüestionar qualsevol decisió del centre o del professorat, et posi a un examen que dins l'evolució de l'home hi ha una etapa que va dels 30 al 85 anys que es diu "prevejez"!!???? Com és possible que una de 18 anys a l'hora de definir comportaments habituals de l'adolescent digui que ho són la violació i les ànsies de matar als pares? Com és possible que escriguin haver sense "h", que posin "ll" on han de posar "y", que no col·loquin ni un accent? Tenen la valentia de l'estupidesa. No saben fer altra cosa que exigir, no respectar, qüestionar, i anar cap un únic objectiu: aprovar. I aquí el professorat i el sistema d'ensenyament s'hauria de renovar perquè no és lògic que cada pic s'hagi d'anar baixant el nivell d'exigència només per a que puguin seguir endavant. Es posen sets a examens que tendrien un molt deficient, aquesta és la realitat. I aquests joves, a part de no tenir inteligència de coneixements, tenen una inteligència emocional zero, no toleren la frustació ni el fracàs ni l'autoritat. I aquests joves començaran a treballar i no seran responsables, com no ho són ara d'estudiants. I aquests joves tendran mil trastorns psicològics i de personalitat. No vull ser derrotista, però és la tendència que veig i molt han de canviar les coses per desviar el curs d'aquest riu que ens endu.
Per altra banda, es vol fer creure que la solució és estudiar una carrera. Un llicenciat guanya 32.000euros a l'any diu l'article. Sí, sempre i quan et contractin amb categoria de llicenciat, cosa que no passa mai!! Des de que faig feina sols ho vaig fer com a llicenciada sis mesos. La resta del temps, tot i a fer-ne les funcions, he hagut de conformar-me amb un sou i una categoria inferior.
Ara per ara, no crec que tota la responsabilitat de la situació de la nostra economia i la nostra societat la tenguin aquests joves que no volen estudiar, ni treballar ni anar-se'n de casa. En 10, 15 anys més però sí la tindran i llavors ja serà massa tard per redreçar les coses.
L'home no està encara el suficientment evolucionat com per fer que la humanitat marxi. Ens queda un llarg camí. Prevells que me llegiu, n'estau d'acord?

5 comentarios:

Somiant la lluna... dijo...

Fannia, em sorpren que pensis així i ens posis a tots dins el mateix sac. Hi ha joves que mostren interés en els estudis, en la lectura, la política, la feina...
Potser sí que la vida ens ha sigut més fàcil. Actualment hi ha molta gent que estudia i treballa alhora, compaginant també els amics i la familia.
Crec que hauries de donar una mica més de confiança a les noves generacions :)

xot dijo...

Estic d'acord, basta observar al nostre voltant. Això sí, crec que culpar-ne les víctimes no serveix de res. Els pares i mares haurien de tenir clar que l'escola actualment ensenya, no educa, ja que aquesta no és la seva funció. Educar és feina dels pares, i és una tasca de casa. I si els pares no tenen temps per educar els seus fills doncs tenim diverses opcions:

A - Donar la llibertat, respecte i la inversió econòmica necessària per deixar treballar als pedagògs públics (utòpic completament).
C - Apujar el putu salari mínim a 1200 € d'una vegada perquè les families no vagin ofegades amb les hipoteques i la gent tingui temps per estar amb els seus fills i educarlos com cal.

Frannia dijo...

D'acord amb tots dos, és clar. Evidentment, no tots els joves són iguals. Em refereixo a tendències i a majories, Somniat la Lluna. I, Xot, sí, aquest és el punt, haver de convertir-nos en educadors i guardians. Crec que educar a vegades va implícit en la tasca d'ensenyar, però no als extrems exigits ara. Difícil, però bella, aquesta feina, sens dubte.

josepmanel dijo...

Hi ha excepcions, és veritat. Però quan es generalitza ja no s’exagera. Simplement es diu la veritat, el que hi ha. La cultura de l’esforç ha desaparegut. Tots volem prémer el botó i tenir el que desitgem a l’acte. Els pares es justifiquen perquè no volen “traumatitzar” els seus fills. I això fa certa gràcia (i una gran pena, també). Els fan créixer amb tot a l’abast de la mà. I quan toque afrontar la vida per un mateix i se n’adonen que sense esforç, sense treball, no hi ha premi, aleshores venen les decepcions i els traumes. Aleshores venen les evasions, via addiccions, via violències. I els traumes. Jo treballe amb xiquets de primer cicle de primària. Durant els primers contactes no és rar que demanen trencar la seguida perquè “fem una altra cosa”. Com si allí mateix tingueren un comandament a distància per canviar l’opció de fer matemàtiques o llengua. I et sorprèn el seu posat de malcriats quan els hi dius que d’això res, que cal acabar el que hem començat. I sorprèn la mare i el pare que et diuen “ja no puc amb ell” quan només te sis anys! O te’l porten a classe amb 39 de febra perquè ell ha insistit en anar-hi i el pare no sap com fer-lo canviar de parer i et demana que l’ajudes a convence’l. O quan justifiquen els comportaments negatius dels fills “perquè encara són molt menuts” i no entenen que els has tingut que deixar al racó perquè pensen en el que han fet i canvien i moderen la seua actitud. O venen a exigir-te que els tornes les joguines que els has llevat als fills perquè estaves fart de repetir que no era moment, i damunt t’acusen de robatori, malgrat la de vegades que els has dit a les reunions que revisen la motxilla dels xiquets (on de vegades et trobes esmorzars florits que ningú no ha tret en dies!). O desapareixen de classe setmanes senceres i quan tornen no et donen cap explicació, te’ls aboquen i et miren encara com si et feren un favor... En fi, Frannia, t’has quedat curta...

Frannia dijo...

Ja veig que m'entens perfectament. Els meus són grans, adults, cosa que encara et fa més ràbia i et desespera més.Tot el que tu contes em fa molta pena perquè sembla que els adults no som conscients del mal que vindrà quan el futur sigui d'aquests nens malcriats d'ara, sense valors ni esperit. Només qui treballa donant classe pot entendre el que deim en la seva justa mesura. Ànims tu també. Potser la nostra influència pugui arribar a servir per alguna cosa. Una abraçada, Josep-Manel