Particip per primer cop al joc que proposa habitualment en Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/2008/03/47-joc-literari.html
TOTES LES PETITES COSES BELLES
És la Mare i cobreix de blau, amb el mantell que li tapa el cabell, el seu dolor, fill sagnant i patidor. Com l’altra, Mare humana, estèn a aixugar al balcó el blau llençol que tapa el seu fill els vespres.
Les dues mostren el seu esforç per protegir i acaronar la vida, en un gest que ve de lluny, potser del mateix blau que tenyia el cordó umbilical que els unia, potser del mateix blau que engronsava la il·lusió a l’espera de la seva completa gestació, potser de la blava mar que els envolta, de l’aigua que els dóna vida, del blau del cel d’estiu sota les alzines, d’aquells ulls que els encisaren un dia, de l’alicorn de Sílvio Rodríguez, tan perdut.
Ell, vianant que camina pel carrer, està massa engoixat per alçar la seva vista al cel. Necessita observar les pedres de l’acera per no caure, i no les veu, Deesa i Dona, a frec del batre de les aus. No veu com la Mare humana engalana de roses i roigs geranis el balcó per on guaita l’esperança; no veu com la Mare divina eixuga el roig de la sang de les ferides del seu fill i anhela, també amb esperança infinita, tornar a veure el rosa a les seves galtes ja sense vida. Només hauria d’aturar el pas ansiós i atemorit, només hauria de mirar cap a dalt per començar a veure-hi clar: potser allò diví que ens manca es troba sols dins totes les petites coses belles, totes les que es troben a frec d’ales.
És la Mare i cobreix de blau, amb el mantell que li tapa el cabell, el seu dolor, fill sagnant i patidor. Com l’altra, Mare humana, estèn a aixugar al balcó el blau llençol que tapa el seu fill els vespres.
Les dues mostren el seu esforç per protegir i acaronar la vida, en un gest que ve de lluny, potser del mateix blau que tenyia el cordó umbilical que els unia, potser del mateix blau que engronsava la il·lusió a l’espera de la seva completa gestació, potser de la blava mar que els envolta, de l’aigua que els dóna vida, del blau del cel d’estiu sota les alzines, d’aquells ulls que els encisaren un dia, de l’alicorn de Sílvio Rodríguez, tan perdut.
Ell, vianant que camina pel carrer, està massa engoixat per alçar la seva vista al cel. Necessita observar les pedres de l’acera per no caure, i no les veu, Deesa i Dona, a frec del batre de les aus. No veu com la Mare humana engalana de roses i roigs geranis el balcó per on guaita l’esperança; no veu com la Mare divina eixuga el roig de la sang de les ferides del seu fill i anhela, també amb esperança infinita, tornar a veure el rosa a les seves galtes ja sense vida. Només hauria d’aturar el pas ansiós i atemorit, només hauria de mirar cap a dalt per començar a veure-hi clar: potser allò diví que ens manca es troba sols dins totes les petites coses belles, totes les que es troben a frec d’ales.
1 comentario:
Moltíssimes gràcies per la teva participació
Publicar un comentario