sábado, 8 de marzo de 2008

F

Em va mirar atemorida, el primer dia que vaig dirigir-me a ella. Ens envoltaven els llibres i haviem de parlar en un murmuri. La situació va ser estranya, un poc onírica, un poc surrealista, un poc còmica. Ella es pensava que jo era una espia (una història llarga que no puc contar-vos); jo em pensava que s'engronsava entre la bogeria i el seny (aquesta tendència meva a analitzar la ment de les persones); i les dues vam ser valentes i pensàrem, a pesar de tot, que valia la pena conéixer-nos.
Em captivaren els seus ulls grossos, de verge dolorosa. També la seva figura prima, com un raig de llum o una paraula a cau d'orella. Parlava molt pausadament i semblava demanar perdó per ser viva, però, al mateix temps, vessava una fortalesa inusitada, com una flor que sembla fràgil, però que està ben arrelada a la terra. Els homes l'adoraven. I no n'era conscient. Les dones l'envejaven. Sovint s'entristia, sovint pensava, trascendent, en tot el que l'envoltava, en ser millor persona, en ser feliç. Volava, com jo, i a voltes es llençava muntanya avall, sense pensar, subjecta al globus de les seves idees. Era fàcil que el vent se l'endugués i a merçè de les corrents navegava cap un somni mai trobat, incapaç de gaudir dels núvols, les aus, els raigs de sol, les estrelles.
Ja era una gran persona llavors. I no ho sabia. Ara ha crescut i encara em sembla més gran. A vegades pens que sols necessitaria creure-s'ho per créixer i créixer encara més, per evitar els petits maquillatges que la fermen, no sé, potser la indolència, la caòtica organització dels seus dies, la constant sensació de culpa, la idea que allò ideal i perfecte es troba a un altre lloc, la necessitat d'agradar als altres més que a si mateixa...quan això passi serà tan gran com desitja i deixarà de tenir la sensació de que és ínfima. Un dia de confidències, un dia d'aquells que sovint teniem, d'aquells en que no es trobava, no es reflectia al mirall de tant petita que es sentia, m'hagués agradat poder dir-li: "no oblidis que inclús els caragols sempre deixen rastres en el terra", sempre tan difícil fer-li veure la seva grandesa. Però ara només ha de mirar el seu fruit per valorar-se. Estic segura que ja pot fer-ho, que ja ho aprés, que ja ho entén.
Darrerament parlam manco. No obstant, ens entenem. No obstant, ens estimam.