viernes, 31 de julio de 2009

URBAN SPA


La sala termal era buida, però vam haver de seguir el protocol i posar-nos les xancles i els gorrets de plàstic, suposadament més higiènics. Semblava que des del darrera de l'escenari pedregós de poliespan, les falgueres i els bambús de plàstic, havia d'aparéixer en qualsevol moment una indonèsia vestida amb flors de lotus o un discret balinés de blanc immaculat. L'aigua tèbia, en forma de dutxa quotidiana, ens inicià cap a un itinerari de bombolles, alternància d'aigües fredes i calentes, vapor sec, vapor d'eucaliptus, brancals d'aigua dirigida a les cervicals, les dorsals, als bessons de les cames, als peus. No estàvem massa atractius amb aquells gorrets estrets, que ens donaven aspecte extraterrestre, els banyadors que s'inflaven per la pressió de les bombolles amenaçant fugir dels nostres cossos, la pell del rostre congestionada per la calor humida, els membres descol·locats sense gràcia, però l'indubtable ambient d'intimitat ens allunyà del relax. No va quedar més remei que submergir-se dins la piscina amb aigua a 10ºC per superar-ho.
Unes hores després, la calma illa es convulsionava i ja ningú caminava tranquil. La certesa que a qualsevol lloc pot haver perill mortal és tan òbvia com angoixant. Alló fotut és que la sensació de tenir el cos dividit en petites partícules d'aigua, expansionat per l'univers, no sigui fruit d'un plaer balneàric, sinó real i cert i que el teu cos aparegui fet bocins sobre la copa d'un pi. Fotut i indescriptiblement trist.

1 comentario:

Anónimo dijo...

molt intiresno, gracies