viernes, 26 de junio de 2009

L'ESPERA, LA CARÈNCIA

Des de la nit que vaig somniar que feia un examen de dibuix, engoixant, on havia de representar el buit -d’això ja fa més de 15 anys- he sabut que el meu taló d’aquil·les és la carència. Hi estic instal·lada i m’hi retroaliment. Sé que sense espai buit no hauria recreació de les coses, no tindria moviment, ni impuls…però és tan dolorós. Em pregunto si la carència –eternament representada dins la meva vida en l’espera- té una funció didàctica o és més bé vital. Vull dir, l’he de trascendir? He d’aprendre d’ella? O simplement l’he d’acceptar com a força generadora per a que no em faci sofrir tant?
De petita, esperava que les coses que m’envoltaven em parlassin, car era una nina solitària i animava de vida el meu univers especial; esperava que les fades, els nans i els àngels dels contes se’m mostrassin; esperava que em comprassin el ca que no arribava mai; esperava que arribàs el dia que la meva mare deixàs de comprar-me faldes i vestits i poder dur pantalons com les nines modernes de la classe, ser rossa amb els ulls blaus, tenir un cavall blanc i dir-me Carolina; esperava que en Daniel, el meu amic sord-mut començàs a parlar; esperava que arribassin els Reis Mags; esperava que arribàs el pare a casa cada vespre perquè l’enyorava massa; esperava que la mare es curàs…
D’adolescent, esperava que arribàs el príncep blau; que arribàs el temps de viure sola, fora dels manaments familiars; esperava acabar la carrera per poder tenir una feina especial; esperava ser la bella dona que mai he trobat; esperava superar la timidesa; esperava viatjar un pic a l’any com a mínim; esperava ser escriptora…
Ara, encara esper trobar el meu espai; esper que els éssers estimats no em decebin; esper assolir encara massa somnis que em crec amb dret de tenir dins les mans, esper viure molts d’anys, fins ben velleta, al costat dels amats…
L’espera-la carència, l’he de transcendir o l’he d’instrumentalitzar?

2 comentarios:

gatot dijo...

aquesta nit, sopant... parlava d'això amb els gatets...

com son la nit i el dia... cada un ha triat...

he provat de fer-los entendre que la seva tria no era cap condicionant pels meus sentiments vers ells... però no crec que me'n hagi sortit gaire bé...

els deia... hi ha qui espera que arribin els reis mags d'orient, i tot i saber que no existeixen, em sembla bé que hi hagi qui hi vulgui creure... si això el tranquilitza...

el gatet que ha entès les paraules a la primera... m'ha ofert el seu tovalló per eixugar-me les llàgrimes que silents rodolaven...

l'altre... ha preferit plorar sol mirant TV en lloc de parlar...

tots tres... guardarem a un racó aquest dia... un dia de carències i d'estimació...

novesflors dijo...

Potser, mentre esperes, pots omplir-te de tu mateixa, el teu interior és tan ric...