Ella, que fins llavors, pintava de verd la breu esperança, que duia a les mans idees d'alfàbrega i herbasana i passava els seus dies, innocent, cuinant sardina torrada i pollastre, fent totes les petites coses de la vida quotidiana, exhalà l'últim alè d'espígol i menta en els braços del seu pare,
tirada al terra, com una pedra o un titella. El mocador li caigué dins la mirada esglaiada, i una ombra extranya, laberíntica i groga, amb tacte de mimosa, tapà el sol d'aquella cara...mentre tots miràvem i callàvem.
*Avui és la primera Revetlla de Sant Joan, des de fa molts d'anys, que no vaig a la mar, a pregar, beure, ballar i fer màgia. Avui l'oració és aquest escrit, trist i real, i l'impossible prec és que no torni a passar.
4 comentarios:
D'ença que vaig veure les imatges que no m'ho trec del cap... Preciós escrit, jo m'he quedat sense paraules. Petonets.
Frannia...
...volia dir que no sé què dir perquè tinc un nus a la punta dels dits que m'ofega les paraules...
Presenciar la mort d'algú és terrible. A mi em resulta una de les coses més difícils d'empassar. I més en segons quines circumstàncies.
Publicar un comentario