sábado, 27 de junio de 2009

CAPTURANT VOLS D'ORONELLA

Ahir, al capvespre, les oronelles volaven molt baixes pel carrer. Vaig intentar fotografiar-les des de la finestra de la sala, però els vols eren ràpids i impossibles de capturar. Em feia ràbia perquè era una imatge tan bella, em feia tantes ganes de poder compartir amb altres mirades...

Vaig pensar que cosa semblant era el que em passava, a vegades, quan volia que les persones que estim compleixin unes expectatives, que deixen el seu vol per sortir nítides i al meu gust davant la càmara. No és pròpiament així perquè moltes vegades el meu neguit té més a veure amb les ganes de que ells siguin felices, no amb el meu desig personal, però sigui com sigui, supòs que no accepto la realitat i vull interferir en una composició que ha de ser lliure.

I ara em ve de gust penjar aquest poema, escrit fa temps, que no té massa a veure (o potser sí)

Venia d'un paisatge erm,
d'un lloc on les absències formaven bufadors infinits
poblats d'aus que cobrien els seus sostres d'ales negres.
A vegades semblava una delinqüent,
una lladre incorregible que m'alimentava de la blancor dels altres.
Botava la composició del mirall,
el meu personatge precís,
i la meva nafra,
sòlida com una faula,
compleia totes les expectatives.

1 comentario:

Gatot dijo...

probablement sigui quasi del tot impossible no interferir d'alguna manera...

m'has fet pensar en alguns "ecologistes", que de tant que volen ajudar en alguns "desastres", a vegades només aconsegueixen interferir en el procés natural d'un ecosistema...

interferim si estimem? jo diria que com més aprenem a estimar, menys interferim i més apreciem la naturalitat dels altres...

és bonica la cançó, tot i que no he entès la lletra... però m'ha agradat com l'entonava aquesta noia

petons sense interferències!