jueves, 27 de marzo de 2008

M'HE INSTAL·LAT A GUIUM

No sols he trobat Guium; també m'he instal·lat allà. La llimonera és vella, un poc esmorteïda i la seva ombra encara no destila cap oracle. Les cambres són fredes, imagín que per tanta eternitat estant perdudes i enterrades. Els tresors, que han de ser abundants i vergos, romanen ben amagats. Però els cants dels ocells el capvespre m'omplen d'esperança i sé que un dia els trobaré.
La saviesa és saber trobar la saviesa, així que en això estic, a part de traslladar mobles, objectes i fetitxes. Esper que un cop conreat el lloc, florit el jardí, treballats els dies i els somnis, reconstruit el far, l'oracle parli. Mentrestant, seguim vivint i fent camí de la manera més sàvia que podem. Us he trobat a faltar.

sábado, 15 de marzo de 2008

A LA RECERCA DE GUIUM


Estimats, tanc la paradeta uns dies, me'n vaig a cercar la ciutat perduda de Guium. Tinc pistes d'on pot ser: el mapa del tresor parla de l'ombra d'una llimonera. Fins el retorn. Cuidau-vos molt.

jueves, 13 de marzo de 2008

DIVÍ I HUMÀ

Particip per primer cop al joc que proposa habitualment en Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/2008/03/47-joc-literari.html
TOTES LES PETITES COSES BELLES

És la Mare i cobreix de blau, amb el mantell que li tapa el cabell, el seu dolor, fill sagnant i patidor. Com l’altra, Mare humana, estèn a aixugar al balcó el blau llençol que tapa el seu fill els vespres.

Les dues mostren el seu esforç per protegir i acaronar la vida, en un gest que ve de lluny, potser del mateix blau que tenyia el cordó umbilical que els unia, potser del mateix blau que engronsava la il·lusió a l’espera de la seva completa gestació, potser de la blava mar que els envolta, de l’aigua que els dóna vida, del blau del cel d’estiu sota les alzines, d’aquells ulls que els encisaren un dia, de l’alicorn de Sílvio Rodríguez, tan perdut.

Ell, vianant que camina pel carrer, està massa engoixat per alçar la seva vista al cel. Necessita observar les pedres de l’acera per no caure, i no les veu, Deesa i Dona, a frec del batre de les aus. No veu com la Mare humana engalana de roses i roigs geranis el balcó per on guaita l’esperança; no veu com la Mare divina eixuga el roig de la sang de les ferides del seu fill i anhela, també amb esperança infinita, tornar a veure el rosa a les seves galtes ja sense vida. Només hauria d’aturar el pas ansiós i atemorit, només hauria de mirar cap a dalt per començar a veure-hi clar: potser allò diví que ens manca es troba sols dins totes les petites coses belles, totes les que es troben a frec d’ales.

miércoles, 12 de marzo de 2008

A TOTS ELS PREVELLS

El meu amic m'envia el següent enllaç i m'obliga, per tant, a fer-ne un post: http://blogs.publico.es/dominiopublico/244/la-culpa-de-todo-es-de-los-jovenes/

No és veritat que la culpa de tot sigui dels joves, però els que hi feim feina, sabem positivament que existeix un tant per cent molt elevat d'apatia, indolència, ignorància i violenta estupidesa. Les actituds que abans es donaven en un 10% dels joves ara es dóna a un 90%. S'ha invertit la balança. Allò habitual és el mínim esforç. No saben fer un esquema, no saben resumir, no saben redactar, no saben escriure sense errades d'ortografia, puntuació i sintaxi, no saben memoritzar...i el que és pitjor, no volen aprendre a fer-ho. Com és possible que una dona de 20 anys, absolutament crítica amb el sistema d'ensenyament i que mai té pèls a la llengua per qüestionar qualsevol decisió del centre o del professorat, et posi a un examen que dins l'evolució de l'home hi ha una etapa que va dels 30 al 85 anys que es diu "prevejez"!!???? Com és possible que una de 18 anys a l'hora de definir comportaments habituals de l'adolescent digui que ho són la violació i les ànsies de matar als pares? Com és possible que escriguin haver sense "h", que posin "ll" on han de posar "y", que no col·loquin ni un accent? Tenen la valentia de l'estupidesa. No saben fer altra cosa que exigir, no respectar, qüestionar, i anar cap un únic objectiu: aprovar. I aquí el professorat i el sistema d'ensenyament s'hauria de renovar perquè no és lògic que cada pic s'hagi d'anar baixant el nivell d'exigència només per a que puguin seguir endavant. Es posen sets a examens que tendrien un molt deficient, aquesta és la realitat. I aquests joves, a part de no tenir inteligència de coneixements, tenen una inteligència emocional zero, no toleren la frustació ni el fracàs ni l'autoritat. I aquests joves començaran a treballar i no seran responsables, com no ho són ara d'estudiants. I aquests joves tendran mil trastorns psicològics i de personalitat. No vull ser derrotista, però és la tendència que veig i molt han de canviar les coses per desviar el curs d'aquest riu que ens endu.
Per altra banda, es vol fer creure que la solució és estudiar una carrera. Un llicenciat guanya 32.000euros a l'any diu l'article. Sí, sempre i quan et contractin amb categoria de llicenciat, cosa que no passa mai!! Des de que faig feina sols ho vaig fer com a llicenciada sis mesos. La resta del temps, tot i a fer-ne les funcions, he hagut de conformar-me amb un sou i una categoria inferior.
Ara per ara, no crec que tota la responsabilitat de la situació de la nostra economia i la nostra societat la tenguin aquests joves que no volen estudiar, ni treballar ni anar-se'n de casa. En 10, 15 anys més però sí la tindran i llavors ja serà massa tard per redreçar les coses.
L'home no està encara el suficientment evolucionat com per fer que la humanitat marxi. Ens queda un llarg camí. Prevells que me llegiu, n'estau d'acord?

lunes, 10 de marzo de 2008

AUTORETRAT 2008



Avui vos faig aquest regal. Qui és qui?
El photoshop m'ha ajudat a donar a la meva figura la mateixa pàtina de pintura que té el quadre. I les ganes de riure i les ganes de provocar ha fet la resta, un poc cansada d'alguns comentaris respecte a la meva parella. Sempre li dic que un dia sortiré al carrer amb vel per a que la gent digui: mirau, mirau, al final l'ha tapada...com que no m'atrevesc, ho faig des d'aquí. Perquè la ignorància pot disculpar-se, però no les ganes d'emprenyar. Ja estic cansada de dir que el meu home no és musulmà. Només és persa. No fa ramadams ni resa a Alà ni és masclista ni em tapa ni em controla ni em maltracta. És un home extraordinari de tant normal. És un home bo. Més que jo.

domingo, 9 de marzo de 2008

TINC UN PROBLEMA

Se me'n dur el vent
mentre el teu record guaita a vegades
darrera les coses.
Fa temps que les meves nits són tardors,
que, dins els llit, la teva figura
no em fecunda el futur.
Dormim abraçats, com sempre.
Tu recorrs amb roncos de plàcid lleó
els paranys del somni;
jo roman desperta
filant possibilitats i pors.
Em despertarè coberta de fulles seques, un dia,
ja ho veuràs,
i com cuc de terra
en elles faré la meva cova,
elles seran el meu aliment
i hauré oblidat aquella explosió de somnis
que van ser els meus somnis.
Mentrestant és adivinar el teu perfil d'estàtua
i sortir volant.
M'aferr als arbres,
a les oracions,
al present concret de les besades
que no falten,
però la teva imatge,
vell fantasma,
es presenta ventosa,
amb la força elemental de les tragèdies.
M'han sortit calls en els dits,
però no pens amollar-me;
no puc volar sense ales.
Seria, sols, arrosegar-me.

sábado, 8 de marzo de 2008

F

Em va mirar atemorida, el primer dia que vaig dirigir-me a ella. Ens envoltaven els llibres i haviem de parlar en un murmuri. La situació va ser estranya, un poc onírica, un poc surrealista, un poc còmica. Ella es pensava que jo era una espia (una història llarga que no puc contar-vos); jo em pensava que s'engronsava entre la bogeria i el seny (aquesta tendència meva a analitzar la ment de les persones); i les dues vam ser valentes i pensàrem, a pesar de tot, que valia la pena conéixer-nos.
Em captivaren els seus ulls grossos, de verge dolorosa. També la seva figura prima, com un raig de llum o una paraula a cau d'orella. Parlava molt pausadament i semblava demanar perdó per ser viva, però, al mateix temps, vessava una fortalesa inusitada, com una flor que sembla fràgil, però que està ben arrelada a la terra. Els homes l'adoraven. I no n'era conscient. Les dones l'envejaven. Sovint s'entristia, sovint pensava, trascendent, en tot el que l'envoltava, en ser millor persona, en ser feliç. Volava, com jo, i a voltes es llençava muntanya avall, sense pensar, subjecta al globus de les seves idees. Era fàcil que el vent se l'endugués i a merçè de les corrents navegava cap un somni mai trobat, incapaç de gaudir dels núvols, les aus, els raigs de sol, les estrelles.
Ja era una gran persona llavors. I no ho sabia. Ara ha crescut i encara em sembla més gran. A vegades pens que sols necessitaria creure-s'ho per créixer i créixer encara més, per evitar els petits maquillatges que la fermen, no sé, potser la indolència, la caòtica organització dels seus dies, la constant sensació de culpa, la idea que allò ideal i perfecte es troba a un altre lloc, la necessitat d'agradar als altres més que a si mateixa...quan això passi serà tan gran com desitja i deixarà de tenir la sensació de que és ínfima. Un dia de confidències, un dia d'aquells que sovint teniem, d'aquells en que no es trobava, no es reflectia al mirall de tant petita que es sentia, m'hagués agradat poder dir-li: "no oblidis que inclús els caragols sempre deixen rastres en el terra", sempre tan difícil fer-li veure la seva grandesa. Però ara només ha de mirar el seu fruit per valorar-se. Estic segura que ja pot fer-ho, que ja ho aprés, que ja ho entén.
Darrerament parlam manco. No obstant, ens entenem. No obstant, ens estimam.

viernes, 7 de marzo de 2008

HAURIA DE POSAR-ME ULLERES



Crec que necessit posar-me ulleres. Ahir vaig enviar un sms a na Luna quan volia fer-ho a na Luci; avui he estat incapaç de teclejar correctament les lletres del codi de seguretat per deixar un missatge a en Jaqme; despusí vaig posar-me la bufanda marró enlloc de la verda; sovint crec veure coses que no existeixen, així com bones intencions i bones persones; fa dies que veig, cada cop que apareixen a la tele, al diari o a les tanques publicitàries en Zapatero i en Rajoy, un seguit de nenes que somriuen molt, fan créixer llenties d'un cossiol i viuen amb jirafes marrons i daurades, zebres que subjecten clavells roses amb les dents, cargols de drap sense banyes i moltes papellones. No sé què em passa. He començat a veure en escorç. I algunes imatges se'm presenten despullades. He radiografiat alguns cossos i algunes ànimes. La meva, en canvi, no es reflecteix al mirall, s'amaga. Hi ha dies que tot ho veig rosa i d'altres gris. També he vist alguns miratges, de cop i volta, sense esperar-ho, per exemple quan esper a un semàfor que agafi color o en un cafè a que el te deixi de cremar. Però el pitjor de tot és que no veig a qui voldria veure. I mira que mir...però no el veig. Definitivament, crec que necessit posar-me ulleres.

miércoles, 5 de marzo de 2008

SOBRE PARAULES I AMICS



Quan tinc una pena, l'escric; quan tinc res a dir, ho faig; quan tinc una alegria, la cant als quatre vents; quan em demanen una opinió, l'expresso sincerament; quan he de fer un retret, ho dic. Cant clar, cant les veritats, dic al pa pa i al vi vi, li don gust a la boca, i tot i que a vegades puc parlar com un àngel, un llibre, un sabi o un home, puc dic que també sé dir-ne quatre de fresques quan cal i ser llarga de llengua i dir les coses pel seu nom. I avui dic que jo esper d'un amic poder menjar en el seu mateix plat i ell en el meu, poder matar-nos les puces plegats, que hagi amor entre nosaltres i, en aquest cas, no només paraules.

domingo, 2 de marzo de 2008

GÀBIA PRIMAVERAL

El seu germà té una ocellera al mig d'un pinaret, ben equipada de bevedor, menjadora, casetes on refugiar-se i bressols on niar, quatre metres cúbics per on volar, descansar, menjar, beure i cantar.
Ja és primavera dins la gàbia i els canaris es besen intermitentment. Les tòrtoles, no encara. Ni els frares. Ni els ropits. Però els canaris ja van fora corda. Es ronden, s'enlairen, es persegueixen, ballen, es besen al bec. Els ha mirat en silenci una llarga estona, sentint-se igual d'engabiada, però gens primaveral. Acabava de discutir amb la mare. Li havia dit que l'estimava molt al temps que li clavava l'estocada metafòrica que cíclicament rebia, però a la que, a pesar d'això, no s'arribava mai a acostumar, la havia deixada, com sempre, tota alterada, com ella deixava ara als ocells amb aquell simple cop a la paret de la gàbia. S'enlairava la seva ràbia, la seva impotència, el seu dolor i amb el batre d'ales la colpejava per tot arreu; s'enlairaven també els ocells cercant una sortida que no existia. Hi havia alguna diferència?