TORNA

Li deia: torna…I només llavors va ser conscient de que se n’havia anat. Feia mesos que el cos no li responia –li feia mal l’esquena, li feia mal el cap, li feia mal la base dels dits dels peus i també els genolls, anava sovint de diarrea-; feia mesos que no es reconeixia en la imatge que li reflectia el mirall, ja no tants somriures ni aquella guspira de vida als ulls que havia remogut ànimes; feia mesos que es trobava en una situació de fragilitat extranya: no havia ciment als seus fonaments, feia bandades d’aquí a allà –l’estimava i l’avorria, el necessitava i el rebutjava al mateix temps, s’estimava i s’avorria, es necessitava i es rebutjava al mateix temps-, havia perdut la il·lusió i les ganes de lluitar. Ni tan sols podia definir-se. Fent un suprem esforç arribà a la conclusió que ella voldria haver estat Senyora. Però li tocà ser filla de pescador. No Senyora per tenir doblers, poder, admiracions i servents, sinó Senyora d’ànima, d’aquelles que transpiraven elegància i aconseguien, de manera natural i sense esforç, qualsevol cosa que volien, d’aquelles que, serenes, podien passar hores passejant pels voltants del seu casal, que cultivaven roses com si fossin infants, que llegien sota les arcades o davant un finestral i podien sentir i crear fàcilment, d’aquelles que organitzaven reunions d’intelectuals i artistes plenes de sensibilitat, que viatjaven a balnearis arran de mar, que recorrien mercats d’artesania d’exòtiques terres, que tenien un Amat amant absolutament enamorat d’elles per sempre més a qui corresponien amb idèntica passió. Però le seva genètica marinera no la va proveir d’elegància ni gràcils formes i a pesar que llegia i escrivia molt, les possibilitats de ser una gran Senyora s’esvaien tot d’una que anaven més enllà del seu cap. Malgrat això era orgullosa. Podia no semblar-ho perquè el seu posat era submís i la seva veu dolça. Però el cert era que l’orgull i la sinceritat sempre l’havien malmanada per camins poc apropiats per a una Reina. Així que havia d’assumir que darrerament la seva vida era discreta i gris. Les úniques llicències que es permetia eren les literàries i asimateixa es maltractava més del que podriem dir que es cuidava. No era res i ho era tot. Havia estat cuinera, mainadera, caixera d’hipermercat, oficinista, professora, escriptora, secretària. Havia viscut aprop del mar entre beverades d’algues i postes de sol ventades, i també illa endins, entre muntanyes i ametllers, en un carrer de nom de ciutat antiga mai trobada. L’havien estimat tres homes de tres nacionalitats diferentes. Tots tres l’havien ferida. Tots tres l’havien desfeta.
També ara.
Tenia aus al cap i les mans buides, però l’ànima, sempre, de Senyora.
Això pensà, i el pensament la reconfortà un poc. Potser això l’ajudaria a començar a tornar.