lunes, 29 de septiembre de 2008

LA PARTIDA DE PÓKER

Com aquell infant Tarzan criat en una selva i acostumat a tenir els animals com a família, així ell repartia les seves estimacions. No trobava persones dignes de ser estimades, de ser incloses dins les seves mans. Preferia els cans i els moixos. Acompanyaven i obeïen i mai incomodaven amb retrets, preguntes o confessions. Era una manera salvatge d’estimar, la seva, cruel amb totes les llaçades, fins i tot amb les més dolces, que són les de la complicitat i la necessitat sana, les dels vincles. S’imaginava així mateix com fent una partida de póker enrevoltat dels seus cinc cans. Les moixes servirien les copes. I el lloro calentaria l’ambient amb les seves breus paraules, ofensives i repetides. Així s’adormí aquell vespre, sobre el vellut verd d’una taula de joc imaginada, mentre el seu subconscient se’n volia desfer de les paraules d’ella, sempre tan inoportunes. “És que m’importes”, li havia dit. Era impulsiva i banal, sempre amb aquell posat de dama d’altre temps, o ofesa o enlairant-se dins zeppelins que ningú més veia. Es pensava que dient una frase així tot canviaria, però ell ja no hi creia en paraules d’estimació. Ni en volia. Ni en necessitava. I manco d’ella. No podria carregar amb tanta melangia, amb tanta intensitat d’emocions. Li fartaven les persones tan intenses, capaces de veure bubotes, tràgiques o meravelloses, a qualsevol indret. L’esgotava la seva suggerida comunicació, els conceptes entre línies, les suposicions…Volia estar tranquil. Dins la seva Atlàntida nevada, freda i distant i sempre inusitadamemt seductora, precisament per inconquerida. Volia estar tranquil. Amb els seus animals i els seus llibres.

5 comentarios:

Carme dijo...

Canvi de decoració, T'ha quedat molt bonic!

La teva història m'ha fet pensar amb una amiga meva, crec que li enviaré l'enllaç. M'ha agradat en el seu realisme comprensió dels funcionament de le s persones, tan diferents, a vegades.

Frannia dijo...

Sí, Carme, les paraules poden crear tants malentesos. Només ens fa falta més empatia per superar-ho. I el canvi de decoració...ja en faré un post. Bona nit.

Pomona dijo...

Aquest "Tarzan" m'ha recordat a mi mateixa fa un temps, Frannia.

S'hi està molt bé, a l'Atlàntida, aquesta és la veritat. El secret, pens, està trobar dues o tres portes -per a mi, tu n'ets una- que et permetin sortir-hi de tard en tard.

I un dia, en una d'aquestes sortides, potser trobi un món que complementi (o substitueixi) la meva Atlàntida, qui sap...!

Una abraçada, amiga, no em cans de dir-te que m'encanta com escrius.

Frannia dijo...

Gràcies, Pomona. Si jo som una porta, tu ets la meva finestra :)
Però hi ha una gran diferència entre tu i el personatge d'aquest escrit, ja ho saps. Tu ets càlida per molt que t'encaparrotis a viatjar a l'Atlàntida de tant en tant.

xot dijo...

L'Atlàntida...(sospir).