miércoles, 17 de septiembre de 2008

LA NINA ROSALIE



Rosalie era bruna, i tenia la pell molt blanca. Estava a un racó de la plaça, baix les arcades del pòrtic de l’església quan la va veure per primer pic. Portava un vestit rosat de seda lluent, i a la mà, un ramell de flors blaves. Era una nina d’aquelles velles, amb la carona de lluna de porcellana i els braços sempre oberts, en un permanent abraç.
Va caure del camió de mudances, quan tancaren la tenda d’antiguitats per obrir-hi un restaurant de menjar ràpid sense que cap veïnat ni cap vianant la recollís.
Tenia aquells records d’infantesa frescs a la memòria, com si aquella nina del barri, que ell bategà Rosalie, hagués estat sols per a ell. Mai l’havia tocada, però. Sols vigilava la seva presència cada matí des del balcó. No l’havia tocada, no perquè fos un nen, ell, sinó perquè pensava que si ho feia desapareixeria, rompria l’encís d’aquella presència estranya.
Pensà amb la nina Rosalie quan va obrir la porta de la consulta i la va veure a ella per primer cop, esperant a la sala, pàl·lida com la seva Rosalie, els cabells llargs i rutllats, el gest antic a la mirada. Envermellí súbitament encara que ella no l’havia vist. Era dreta vora la finestra, amb la mirada perduda. S’adonà de que estrenyia els punys i s’engronsava de cama a cama, com si fos un arbre enmig d’una ventada esquixadora. Pensà que tenia l’aspecte d’haver enterrat tants enamoraments com adormit d’altres dins els seus braços llargs. Era bella aquella imatge. Pareixia un infant atemorit, fràgil, però dolorosament feridor al mateix temps. Recordava, però, la sorpresa d’escoltar la seva veu greu, masculina, quan esperava, dominat per aquella imatge de pell tan blanca, quasi transparent, els ulls grossos i tristos i aquella figura extremadament magre, una veu dolça i càlida.
Era precisament la primor la que l’havia dut a la seva consulta. També allò el va sorprendre, cansat de tants de plecs de grassa, de menjades convulsives i dones menopausiques que cercaven la píndola màgica que les dugués a ser com les dones que es veien per la televisió. Li hagués agradat poder observar-la amb més atenció, però cada cop que els seus ulls es trobaven amb el seu somriure magre, no podia evitar sentir-se atabalat, com un adolescent.
- Ets el meu primer pacient que vol engreixar-se, ho sabies ? - va dir en to cordial per rompre la fascinació que inexplicablement sentia.
- Trobes que no ho hauria de fer ?
- Sí, sí que estàs un poc massa prima, però ara està de moda, no ? - volia fer-la parlar, descobrir, en un desig estrany, que els seus arguments fossin estúpids i banals.
Però no ho foren. Parlà pausadament, les mans quietes sobre la taula, sobre aquella relació difícil que sempre havia tingut amb el menjar. Li contà com sempre, des de ben petita, li perseguia a les nits un somni estrany : ella estava a sobre una balança gegant d’aquestes de doble plat. Sentia una veu aspre, irreal, que li sortia dels peus i que li deia en un to jocós, com una cançó de botar corda : “sols necessito un trèvol per equilibrar el teu pes, sols en necessito un”. I això li produïa angúnia.
També el menjar li produïa. Des del dia que s’havia negat a deixar entrar. Era, vist des de defora, una obsessió quasi patològica. Sempre, des de ben joveneta, li havia intrigat saber quina sensació devien tenir els homes quan entraven dins un altre cos. Com dona que era sols podia rebre, fer-se abundància a força d’atresorar riqueses d’altres dintre seu. A la boca, menjars, begudes, paraules, saliva, besades ; al ventre, aviat descobrí que sols dolors i fuites. I llavors es negà a rebre. I aviat no volgué ni besades, ni beguda, ni menjar. I volgué masculinitzar-se, i descobrí que sols les paraules era el que podia emprar per penetrar-los a ells.
Tal vegada aquella negació no era més que el reflex del seu intent per transformar-se. Havia tingut la certesa de que volia fer-ho el dia que llegí a un llibre d’art renaixentista la definició de la paraula “devastar”. Devastar significava llevar allò que era superflu a la matèria, esculpint una forma que hi era amagada a dintre. Al diccionari però hi apareixia una successió de sinònims, com una cadena : destruir, assolar, arrasar, aniquilar, arruïnar...Ella no volia fer-ho amb aquell sentit. Volia devastar-se com si s’esculpís, com feien els grans genis, com feia Déu, extraient amb la seva feina la vertadera ànima, latent dins el bloc de pedra.
Totes aquestes coses li digué el primer dia de conèixer-se i ell sols podia escoltar-la, fascinat i atemorit a l’hora, sentint desitjos de besar-li el coll, just al punt de la gargamella on les paraules pujaven i baixaven rítmicament, fent una cova.

Dos mesos després de la visita setmanal havia recuperat quatre quilos i tots dos havien guanyat en confiança i confidències. El convidà a casa seva, un horabaixa, i ell hi accedí encantat.
Mentre ella preparava un cafè rebostejà amb la mirada la sala. Descobrí que llegia dos llibres al mateix temps. Intuí, perquè ja començava a conèixer-la, que un era per obligació ; l’altre, però, era per plaer. Aquest darrer era un llibre de la Carmen Martín Gaite. Recordava que un dia li havia dit que no sabia ben bé perquè li agradava tant aquesta escriptora, si pels seus llibres o pel seu aspecte que la fascinava. “ Es que té la cara de dolenta i els ulls de bona”, li havia dit.
Els intercalava, als dos llibres, a pesar del risc de confondre’ls perquè s’havia acostumat a jugar a dues bandes, a compensar les carències, en lloc de lamentar-les, a botar amb una bona xarxa. No sabia si allò era deshonest. Sí era covard. I dèbil.
S’adonà també que doblegava les pàgines dels llibres. Encara que no fossin seus. N’estava segur que sabia que no devia fer-ho, que l’angoixava aquell gest mig destructor, però no podia evitar-ho. De fet, segur que li produïa un plaer especial descobrir en una fulla desconeguda la marca quasi imperceptible d’un desconegut que tenia els seus mateixos vicis. Llavors llegia aquella pàgina amb molt més interès que les altres i jugava a adivinar què era el que havia cridat la atenció al desconegut lector. No era fàcil ; sobre tot si els llibres eren de biblioteca i era impossible esbrinar qui havia deixat la marca. Si no sabia qui era quasi impossible saber per què.
Ella havia marcat la pàgina 196 de “La reina de les Neus”. Era pel fragment que deia : “Dóna’m un poc de treva per que recompongui la meva figura, per que prengui alè, puc contar-te mentides meravelloses, ja veuràs com sí, perquè no em coneixes, un estranger soc i mai els meus mamuts seran els teus. L’ endevinalla comença amb ela, com la flor de lis, gira cap aquí els teus ulls, cerca’m, oh joveneta de la memòria prima. L’estranger de cabell suau vol jugar amb tu”.
Però ell no pogué esbrinar perquè l’havia marcada a aquella pàgina ( hi ha coses que sempre són un secret ).
Ho havia fet, perquè volia convertir-se en la joveneta de la memòria prima. Sabia però, que la seva memòria era ample i estava ben alimentada. Que era la que no donava treva, la que recomponia, una i altre vegada, l’endevinalla de l’ela. Ella voldria, també, jugar amb l’estranger, escoltar les seves paraules com si fossin mentides, és a dir, sense por.
- Acabo de descobrir que no tinc personalitat.- emplenava un test d’una revista - .No la tinc a força de tenir-en moltes. Es a dir que dec ser esquizofrènica. Era un test per descobrir quin perfum era el més adequat segons el tipus de personalitat.
- Escolta : opció A : natural, alegre i senzilla ; opció B : independent i molt activa ; opció C : sensible, carinyosa i somniadora ; opció D : sensual i apassionada ; opció E : elegant i amb un xic de sofisticació. Si faig cas a això hauria de fer una mescladissa de perfums realment insoportable. Em superen tantes contradiccions. Tal vegada això sigui la causa dels meus mals. Ell rigué.

Aquell horabaixa s’atreví a parlar amb ella per primer cop d’amor. En realitat ella li havia posat a les mans parlant-li dels somnis.
Havia somniat que el Robert de Niro li acariciava el cabell. Ella, en el somni, li donava l’esquena. “Per què tanques els ulls ?”, li demanava el Robert. Ella li deia : “perquè m’agrada que m’acariciïn el cabell”. I llavors ell deixava de fer-ho i desapareixia. No podia relaxar-se mai, li digué, ni tan sols mentre dormia. A ell li va entendrí aquell relat i no va poder estar de demanar-li que li contés com havia estat el seu primer bes.
- Va ser tard, als 19 anys - li va dir. Es deia Lluís i en tenia 40. Va ser un bes innocent, creu-me. Quasi no em vaig assabentar. Record, però, que em va parèixer una cosa tan natural que no podia concebre com hi havia estat tants d’anys sense besar. Curiosament després en vaig estar un parell més. Perquè allò natural no són les besades, sinó besar al que vols besar. No sé com explicar-t´ho. L’aigua es bou i això és natural, però un bocí de carn no es pot beure, encara que un vulgui. Besar a qui vols besar és natural, però no es pot besar a qualsevol...
Ens havíem segut a les escales de pedra que pugen cap a la Seu, just al costat de l’Almudaina. Era molt de matí. De fet encara no havia clarejat. No és que recordi la foscor ; record com, tot just havent-nos assegut, una òliba blanca passà volant sobre nosaltres cap a un pinacle de la Seu. Li vaig dir : “Mira, mira, una òliba blanca que se’n va a dormir. Saps que dur molt bona sort veure una òliba blanca ?”. “Però, què dius ? - em va dir ell -. Veure una òliba blanca és el pitjor que et pot passar. Pitjor que veure un gat negre”. Jo havia tingut molts d’anys un gat negre i sempre m’havia acompanyat la sort. I li vaig dir. “ No entenc - em va contestar ell - com no creus en la mala sort i sí en la bonafortuna”. “Precisament aquest és el secret de la bona sort “- li vaig dir jo. Va ser llavors quan em besà. Un bes suau, sense entrar més enllà, que volia ser el bes de la bona sort. A vegades però penso que va ser el de la mala fortuna.
Va ser un bes de pas, això sí. Ell també n’estava.. Se’n va anar a Bolívia, si no recordo malament. Era metge, com tu. I mai més he sabut res d’ell.

Ell somrigué. La mirava d’una manera especial. Li demanà llavors que li contés com havia estat el seu darrer bes. Ella li va dir que el seu darrer bes havia estat a una cala de Llucalcari, feia gairebé un any. Era un bes amb gust a sal i cireres, un bes fals.
-“Però en realitat - continuà - el darrer bes desitjat va ser davant al bar Bosch, a un racó de la boca, entre pell i llavis. Conta com un bes un bes així ? Era un bes de acomiadament, que tancava tres anys d’espera inútil, i encara que no era un bes fals tenia el gust tan agre com el de la sal i cireres, perquè era el bes del no-res, del que no havia estat”.

Esperava que la confidència fos mútua, que llavors ella li demanés a ell que l’expliqués el mateix. Però no ho va fer. I això el fascinà encara més.

Havia estat un horabaixa estrany. Un horabaixa trist. A ell li agradava poder parlar d’aquelles coses amb aquella dona, li agradava mirar els seus ulls quan l’escoltava, però ja estava fart de tristors. Decidí que el pròxim encontre seria una festa, que les paraules no hi estarien convidades, sols els gestos i les rialles.
-“També sé riure - li va dir justificant-se quan adivinà a la seva gargamella el mateix gust agredolç de la seva a l’hora del comiat -, és que em sento com si fes molt de temps que dormo baix l’ombra d’una tela d’aranya”.
Una gota l’havia despertat, com al quadre de Miró. I la gota era ella. Però això darrer no li digué perquè no volia atemorir-la.


L’hagués agradat fotografiar-lo. Va sentir la necessitat de fer-ho just el primer dia que quedaren per prendre un cafè a “La Ferida”. El local, que semblava una cova, tenia dues alçades. A dalt hi havia una barana de fusta color xocolata voltant tot el pis. Les parets eren pintades de vermell i el sostre, vermell més fosc, estava travessat per bigues gruixudes. Hi havia cinc taules rodones de marbre blanc. Els peus de les taules eren antics peus de màquines de cosir, de ferro forjat. Al fons, un quadre ocupava tota la paret, amb la motllura daurada, encargolant-se al voltant del retrat d’una dona de color, pintada a pinzellades gruixudes. Mirava cap a un finestró amb els ulls perversos, obscurs com la seva pell, mentre es subjectava la taca esborronada dels pits nus amb les mans. Una escala de ferro pujava fent una essa fins a dalt i a cada esglaó hi havia una espelma encesa. Estesa al terra hi havia una catifa índia del mateix to vermellós de les parets. Només llavors, baix la penombra de les espelmes, s’atreví a mirar-lo amb deteniment. S’adonà que la seva cara pareixia pertànyer a dues persones distintes : del nas cap a dalt era un home madur, els ulls envoltats d’uns plecs fins, com dibuixos de tinta, d’aquells que han mirat molt i tenen encara impreses les imatges, els cabells argentats rera les orelles, que a la claror de les espelmes prenien el color de la vainilla ; del nas cap el coll, però, la rialla era fresca, esplèndida, la pell tersa, jove. Era la conjunció de tot el que sempre havia cercat en un home, la unió del coneixement i l’alegria. Era difícil trobar les dues variables juntes ; sovint el coneixement conduïa a la desesperança, i l’alegria a la frivolitat. Però aquell no era el seu cas.
Li ho va dir aquell vespre, que volia fotografiar-lo. Ell es va sorprendre. Li demanà perquè li agradava fer fotografies, i ella, per primer cop en tot el seu recull de xerrades, titubejà i no va saber explicar-se clarament. De fet no sabia massa bé d’on li venia aquella afició a la fotografia. Tal vegada era - li acabà explicant - perquè creia que sempre hi havia un moment especialment important en tots i cada un dels episodis que conformaven la vida, un instant que sovint passava desapercebut dins l’escena, tot i que era precisament el que realment conformava l’essència d’aquell moment. El seu afany secret era trobar aquell moment, el que donés sentit a la seva vida. Per això feia fotografies, per atrapar-lo. Cercava la felicitat en els gestos, en les imatges, però no sabia que la felicitat era efímera, que empresonar la felicitat era un absurd perquè sempre acabava morint-se. Era més fàcil de trobar, en realitat, que l’equilibri, per exemple, que era com una línia constant, horitzontal, que anava cap a l’infinit i mai es podia empresonar. I era això el que realment desitjava, més que la felicitat, sols un engany.
- La felicitat - va dir-li ell - la trobes quan descobreixes que et pareixes mínimament a allò que un dia havies somniat ser. Això tan simple és la felicitat.

Un soroll de cristall just sobre el seu cap, penjat de l’heura i les flors mentre li deia. Pensà que sortia del cel, que eren aquelles estrelles brillants que miraculosament li cantaven a ell. Tot d’una s’adonà que era el vent que movia els mòvils de cristall i copinyes. Ella era rera seu. També la sentia. Reia i el seu riure semblava aquell mateix soroll irreal. No la puc tocar encara repetí mentalment, i remarcà l’encara. Les paraules - ell ben bé ho sabia - eren més importants del que pareixien. Dir no la puc tocar implicava una negació covarda de tot el que desistjava. Afegir encara era l’esperança, era l’ajornament valent, que aviat havia d’arribar.
Estava gat, però l’alcohol mai fa fer el que un no vol, per això només podia donar-li les gràcies. Eren a un racó de la plaça, baix les estrelles, i ja havien ballat. Les miraven extasiats. Ella n’assenyalà una amb el dit tremolós i tots dos rigueren, no recordava per què. Llavors ell cercà les ulleres dins la butxaca de l’americana i mirà cap al cel. Cercava qualque cosa que ella li havia demanat. S’abraçà al seu cos amb l’excusa de que feia fred i tombà el cap sobre la corba de la seva espatlla. Els llavis li quedaven a l’alçada de l’oïda i de cop, sense adonar-se’n del que feia començà a recitar-li baixet la cançó que més li agradava, una del Franco Battiatto que deia :
“Te protegeré de los miedos a la hipocondría, de los trastornos que desde hoy encontrarás por esta vía, de las injusticias y mentiras de tu tiempo, de los fracasos que por tu talante fácilmente atraerás.
Te aliviaré del dolor y de tus cambios de humor, de la obsesión que hay en tus manías. Superarè las corrientes gravitacionales, el espacio y la luz, y envejecer no podrás.
Te curarás de cada uno de tus males, porque eres un ser especial, y yo, siempre te cuidare.
Vagaba por los campos de Tenesse. Cómo había llegado, no sé. No hay flores blancas para mi, más veloces que águilas mis sueños atraviesan el mar.
Te donaré sobre todo, el silencio y la paciencia. Recorreremos juntos las vías que llevan a la esencia. Y perfumes de amor embriagarán nuestros cuerpos, la bonanza de agosto no calmará nuestro ardor.
Tejeré tus cabellos como trenzo mi canto. Conozco las leyes del mundo y te las regalaré. Superaré las corrientes gravitacionales, el espacio y la luz, y envejecer no podras.
Te salvaré de cada melancolía, porque eres un ser especial y yo siempre te cuidaré”.

Ella no deia res. No sabia si l’escoltava. De sobte el mirà fixament :
- “Com era allò que em digueres aquell dia quan em descrivies l’escena d’una pel·lícula ?. Li dóna un bes tímid. - atracà els seus llavis suaument sobre la seva boca amagada i els besà en suavitat, deixant-li un alè sols - Li lleva les ulleres - ell somreia deixant-se fer - i llavors..”.
Havia estat un miracle de besades, de carícies, d’olors...Quan arribà a casa es sentia defallir.
- Què tal el dia?-demanà la dona mentre li donava un bes a la galta.
- Res important –contestà-, la rutina de sempre.
- Estàs cansat?
- Sí.