jueves, 4 de septiembre de 2008

CONTAR CONTES

Darrerament no faig més que penjar-vos contes. Potser és que no vulgui enfrontar-me al meu present real: el de la tornada a la feina precària a aqueixa escola tan aliena a mi, tan lletja i en obres, el dels encontres amb el desamor i els desencontres amb l'amor, el de les pors que no s'enfronten -com la presentació avui a Mallorca de LCL on finalment he decidit no anar ni tan sols com espectadora camuflada...-, el de les dificultats econòmiques, el dels camins que s'han de fer al revès sí o sí...a vegades no queda altra que simplement contar contes
LES FRUGALS TRANSGRESSIONS

Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà el seu amo amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix.
Ella olorà allò extraordinari i intens des de l’instant que el veié i la fam d’allò dramàtic aparegué de sobte. Sabia que estava a punt de començar una història tràgica i que dos dolorosos sentiments de carència s’acabaven de trobar.
- Perdona –va dir amb veu dolça- estic cercant “El Fèlix”, de Ramon Llull.
Ell la mirà als ulls en silenci, com si estàs processant la frase. Ella pensà que potser no li havia donat l’entonació adequada i que ell no entenia que era una petició d’ajud. Es sentí estúpida davant aquell home de mirada miop. Llavors ell paregué reaccionar:
- T’interessa Llull?
La pregunta la va esverar. No podia interessar-li Llull?
- M’interessa Llull –contestà secament sense cap regalim de la dolçor primera.
Ell notà la fredor i intenta disculpar-se:
- Perdona, és que sol haver poca gent que entra a la llibreria interessant-se per ell.
- No se li ha fet la publicitat necessària – trivialitzà ella.
El llibreter s’aixecà del tabulet i abandonà la seva postura encollida per dirigir-se a la darrera prestatgeria de la tenda. Cercà entre els llibres engroguits una estona llarga. Ella no estava massa segura si aquell so de fulla seca venia dels llibres i els manuscrits o dels seus músculs. Tingué temps d’observar-lo: era alt, però no ho semblava perquè tenia el cos lleugerament corbat. La pell era molt blanca, com si mai li tocàs el sol. Pensà que es semblava a una planta, a un cactus i que la fotosíntesi la feia gràcies a les paraules d’aquells llibres que l’envoltaven. I se l’imaginà de nen, esquifit i dèbil, i una mare que li obligava a prendre oli de fetge de bacallà cada matí, en unes quantitats tan poc recomanables que sempre li sagnava el nas i els altres nins s’enreien.
Es creaven ombres lànguides entre les prestatgeries mentre ell cercava i ella imaginava. Tenia la mirada fixa, com si miràs més enllà dels objectes, i el barbó incipientment canós li donava l’aspecte d’un ermità amarat de saviesa. Entrà un turista vell, rosa com una posta de sol ventosa, vestit de blanc i cel amb la màquina de fotos en bandolera. Els cabells suats i prims se li aferraven a la closca mig calba com una alga bellugadissa. Deixà de cercar i es dirigí cap al turista. No fou amable.
- Tots són iguals – va dir amb menyspreu -. Sols entren per quedar a l’ombra una estona.
Ella no contestà i pensà que era un d’aquells homes recolzats perennement a una barana veient passar la vida, remugant quan no l’entenia, incapaç de fer cap canvi de postura. Tothom en tenia una, de postura vital; alguns, un grapat al llarg de la vida. Ell, segur, mai havia abandonat el seu tabulet-barana. Tingué el desig, l’impuls de fer-li una puntada de peu, però encara era massa prest.

El segon pic que visità la llibreria ell la reconegué tot d’una, però ho dissimulà.
- Em sona la teva cara – li va dir ell.
- Tinc la tenda de postissos i perruques de la cantonada – va contestar – i l’altre dia vaig comprar-te “El Fèlix”.
- Sí, ara ho record. No em digueres que et tenia tan a prop. Em pensava que estaves de pas.

A la tenda de perruques i postissos que hi havia devora la llibreria, na Júlia havia pintat les parets de color lila i havia col·locat un quadre amb un poema de Mario Benedetti que es titulava “Transgressions”. Emmarcat dins un marc d’encarrilat daurat deia:
Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions: per exemple, inventar un bon amor, aprendre en els cossos i en el teu cos, escoltar el vespre i no dir amen, traçar cada u el mapa de la seva audàcia.
Encara que ens oblidem d’oblidar, segur que el record ens oblida. Obeir a les palpentes deixa cec; creixem tan sols dins la valentia. Sols quan transgredeixo alguna ordre el futur es torna respirable. Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions.
El poema no tenia signes de puntuació –estava clar que tant a l’autor com a na Júlia li agradaven les frugals transgressions -, però finalment es va decidir per penjar una nova versió amb punts i comes, cansada de veure les cares estranyes i d’incomprensió que posaven tots els que el llegien. Aquell poema resumia el seu més íntim sentir, però també l’esperit de la tenda, explicà al llibreter, que transgredia calvícies, sexes, personalitats, malalties: venien a comprar perruques els calbs, els homes que jugaven a ser dones, la gent que volia disfressar-se, les malaltes de càncer que havien perdut el cabell durant la quimioteràpia, alguns actors i actrius. Per això li semblava adient aquell poema.
Parlaren de l’escriptura també i es confessaren mútuament que tenien un parell de llibres publicats. Ell en tragué un i li regalà. Es titulava “El bosc i la gola”. Ella li demanà que li signàs i ell ho va fer amb una cal·ligrafia recargolada i antiga: “Per a Júlia, el plaer de ma vida”.
- Et refereixes a mi, a la tenda o a l’escriptura? – preguntà seductora.
Ell la mirà fixament i no contestà.
A casa el llegí d’una tirada, asseguda al puf de rebedor, després d’haver-se descordat les sabates i haver deixat la bossa al terra. Hi trobà una violeta seca dintre, i un dolor ramificat i cancerígen de vers en vers. Tornà a la llibreria el dia després. No li importava gens que se li notàs la urgència.
- M’ha agradat molt el llibre – li va dir sense saludar – Vols que anem a prendre un cafè quan tanquem i en parlam?
A ell se li va desfigurar l’expressió, però assentí sense articular paraula.

Aquest va ser l’inici de la relació de na Júlia, venedora de perruques i postissos i en Jordi, venedor d’històries fingides, els dos venedors d’una falsa realitat.
Semblaven ànimes bessones aquells tres anys: s’infringien subtils dolors un a l’altre, prenien l’alè, regalaven postures de calidoscopi, s’escalfaven les solituds i de nou, cíclics, s’infringien subtils dolors un a l’altre. El darrer arribà un vespre d’estiu. Feia dos anys que vivien junts; na Júlia escurava els plats mentre en Jordi rellegia el seu poemari “El bosc i la gola”. S’atracà a na Júlia i li besà la nuca.
- Em referia a la literatura – va dir.
- Què?
- Després d’escriure’t aquesta dedicatòria – li va dir mostrant el llibre – em vas demanar si això de plaer de ma vida es referia a tu, i jo no et vaig contestar.
- Ja, et referies a la literatura... I si t’ho deman ara?
- La resposta serà la mateixa.
Tenia les mans plenes de detergent, però no li importà: es fregà la cara amb la mà. Sentia que s’acubava, que el rostre li bullia sense pausa. Amb els llavis amb gust de detergent, el besà. Ell s’enretirà. No suportava els olors ni els renous intensos. La galtada que llavors na Júlia li va fer al Jordi ressonà per tota la finca
- M’hauries d’haver contestat fa tres anys – li va dir.
Mai una relació havia acabat d’aqueixa manera tan poc literària.

4 comentarios:

novesflors dijo...

No sé si tots però molts necessitem deixar temps al temps i escriure contes o no, amb bufetada o no però... de vegades n'hem rebut tantes, injustament, que mira, aquesta del teu conte m'ha deixat relaxada, amb perdó.

Carme dijo...

Bé, a mi no m'ha deixat tant relaxada, potser perquè he tingut sort i no n'he rebut gaires, de bufetades, però l'he trobat un conte molt bo, això sí!

pirene dijo...

Estic d'acord amb la Carme. És molt bo,aquest conte. A més em sembla una bona idea refugiar-se en un conte, una estoneta, de l'estrés que comporta haver de tornar a la feina.

Frannia dijo...

Gràcies a totes! Evadir-se és necessari i poder crear mentre es fa és un regal, però a vegades em preocupa que es transformi en un refugi massa amagat i solitari.