jueves, 11 de septiembre de 2008

SYRAH

La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit. Ara era un home adult, jove encara per a l’èxit i productivitat que havia assolit. Els seus vins eren coneguts en tota la comarca i ja començaven a exportar-se a altres comunitats del país. Aconseguit l’èxit, havia començat un nou joc que havia de guanyar, no en tenia dubte: havia muntat una petita tenda de vins en el casc antic de ciutat, un minúscul club del gourmet del vi, Syrah, com el nom del raïm tint més de moda en aquells moments, importat de França i Austràlia, però de probable origen persa.
Les botelles s’alienaven –horitzó bàquic de colls granats, argentats, daurats, blavosos, negres, blancs i cireres –en les prestatgeries de fusta de roure, rera el taulell farcit d’elements i estris relacionats amb el vi, des de la verema fins a la degustació més exquisida. Cristalleries d’exposició i en venda, llibres, fotografies en sípia i en blanc i negre de pagesos veremant, altres de grans personalitats tastant l’or roig i rosat, pintures de tots els estils reproduint els grans de raïm, quatre botes fetes taules on fer l’aperitiu –un vinet, un poc de formatge- amb els amics, i ell, al mig d’aquell escenari, dirigint l’espectacle de sabors. No volia admetre que el cinisme s’havia instal·lat al seu gest fins fer-lo incompatible amb el món de la venda. Potser fos un gran expert en vins, un envejat empresari, emprenedor i ple d’apetit d’èxit, però no podia posar-se rera un taulell. Li fatigava haver de tractar amb aquelles persones, la majoria de vegades ignorants de l’art de beure. El descomponia haver d’explicar, haver de vessar tants d’anys d’estudi i experimentació, sols per a que ells ho vomitassin després al dinar o sopar puntual i saciassin així la seva sed de distinció i erudició. Però, al mateix temps, no podia evitar exhibir gentilment la seva força. Magnànimament, era amable si ho havia de ser, era generós si calia, però cada cop li costava més. Aviat començà a discutir amb els clients. Si algú arribava a la tenda amb una mínima idea clara del que volien ell, per sistema, els hi deia el contrari. Estava a l’aguait per esbrinar quins eren els clients vertaderament batalladors. Amb aquests era implacable, desplegava com un paó la seva força verbal, la seva supèrbia.
Començava el dia amb cara de pomes agres, s’esverava injustificadament amb els clients, i era incapaç de donar una culleradeta de mel a ningú, ni tan sols als clients habituals. A pesar de que pensà que així el negoci li faria fallida, curiosament a màxim maltracte, major abundància de clients. Arribà a la conclusió que el comprador era un ser sense criteri ni dignitat. Col·locava un cartell amb la paraula “oferta” sobre qualsevol vi, el més xerec, sense modificar el preu i tots es llançaven com a corbs a comprar. Els hi treia el suc, amb maquiavèlica satisfacció i llavors es llepava els dits, un a un, i s’engatava d’èxit. Pensava en la mare quan ho feia, que havia estat tan dèbil com ells i un punt d’amargor li pujava per la gargamella. Paral·lelament a la seva vida d’agre venedor, gaudia d’una vida personal extrema, plena d’excessos i luxúria.
Canviava de parella a l’albir de la lluna plena i estimava des del control, el sarcasme i la intensitat. La darrera al·lota que tenia era una pèl-roja tenyida, rossa en realitat, que havia assumit el paper de poetessa. Era molt bella. Els seus ulls del color de la flor del romaní havien fet embogir a molts, quasi més que les seves corbes, un xic lànguides però fortes, sense cap gram de més. La manca de lletjor física es compensava amb l’absoluta buidor del seu esperit, que la transformava de deessa en bruixa, i la feia més humana. Li agradava molt llegir i aviat va descobrir el gran secret per triomfar: el plagi. No necessitava creativitat, sensibilitat i treball. Bastava copiar frases, versos d’autors completament llunyans en el temps i l’espai, i així creava les seves composicions. Començà a moure’s pels cercles literaris de l’illa. Els vells, cansats, nihilistes i avorrits poetes van veure saba nova en aquella dona, bellesa suficient per atreure’n a molts i poc criteri, cosa que la feia manejable, així que no van dubtar a recolzar-la. Li queien tots els premis. Fins i tot quan elaborà un poemari, a través d’una pàgina web, un generador arbitrari de versos, on sols calia espitjar un botó i la màgia de les paraules brotava de la pantalla, un secret que mai contà a ningú. Ser poetessa li aportava molts avantatges, principalment el d’apuntar-se a totes les bauxes i actes literaris, tertúlies, presentacions, espectacles i representacions que feien en la ciutat. Com que quasi sempre veia les mateixes cares, no li costà gens fer-se coneguda.
A un espectacle bàquic, que germanà vi i poesia, va conèixer a l’amo de Syrah.
- “Com el nigul que, nascut l’any, renta el rostre del tulipà –recitava un poeta-, aixeca’t i vés cap a la copa de vi amb fermesa, perquè aquesta herba que avui és el teu mirador, demà brotarà tota davall de la teva terra”.
- M’ha encantat la teva poesia –li va dir més tard, melosa.
El poeta anava acompanyat del venedor de vins, que no es pogué reprimir i amb el mateix control, sarcasme i intensitat amb els que li acabaria fent l’amor li va contestar:
- Preciosa, aquests versos no són seus. Són d’Omar Jayyam, un poeta medieval persa. I li donà l’esquena, despreciatiu, mentre li comentava a l’amic poeta: no trobes que els seus versos, per la seva brevetat, s’assemblen als haikús japonesos?
- Jo li veig –contestà ell- més semblança als himnes zoroastrians. Pensa que van ser escrits en un moment en què la religió musulmana encara no s’havia estès i imposat totalment a Pèrsia.
- Jo –digué ella, a pesar que semblava que no l’escoltaven-, hi veig una exaltació inusitada del vi per ser un poeta àrab.
- Preciosa, els perses no són àrabs.
- Bé, idò musulmà.
- Com et dic, el domini de l’Islam era recent. De totes formes sí que és veritat que eren versos perillosos i aquest llibre es va mantenir en secret un parell de segles. Però, sincerament, crec que no has entès el significat: el paper del vi és accessori. Es lloa la simplicitat de la vida i la necessitat de viure i gaudir del present. Però si t’atreu el vi –i mirà, divertit, l’amic poeta- a casa meva en tinc molt.
Així començà la seva relació, un enfrontament directe, on sempre ell havia de sortir vencedor, fos a través del sarcasme, fos a través de la ironia o la humiliació, sempre amb intensitat d’animal salvatge, una actitud que la rossa tenyida de roig mai volgué identificar com a manca de respecte a la seva dignitat i al seu valor. Va assumir el seu paper i es va deixar posseir zelosament.
No suportava que ella li fes ombra i continuadament la deixava a l’alçada del betum.
- Ets un difamador –s’atreví a dir-li un dia.
- Realment saps el que aquesta paraula significa? Sí, clar: tu, la llengua, la saps manejar molt bé.
Hagués estat fàcil per a ella deixar-lo davant aquell maltractament constant, però no volia renunciar al truc d’il·lusionista de creure que l’estimava. Segur que si estava amb ella –pensava-, encara que sovint li fes mala sang amb el seu tracte aspre i els seus comentaris ofensius, era perquè l’estimava. Sí, l’estimava. Li comprava molts regals, li feia l’amor cada dia. L’estimava.
Poc a poc, començà a beure per suportar el dia a dia i no rompre en plors a cada instant. El vi que bevia la dignificava, li donava seguretat, la treia d’aquell paper de cuca de forat en el que darrerament s’havia instal·lat. Escrivia poemes de solitud i por. Els escrivia sense trucs, li sortien de l’ànima. El dia que arribà a convertir-se en la còpia de la mare d’ell, pobra alcohòlica, llavors el venedor de vins la va abandonar. La revenja s’havia complert. La mare l’havia abandonat a ell; i ara ell tenia la paella pel mànec. Traspassà la tenda de vins, car ja res tenia sentit, i s’anà de viatge a Cuba. Allà quedà i sembla que no ha de tornar. Això diuen.

2 comentarios:

Poeta per un dia dijo...

... poesia a les etiquetes de les ampolles de vi ... fabulosa mitologia que dóna peu a un magnífic relat... enhorabona!!

Frannia dijo...

No ho penses així? Sempre m'ha fascinat la profusió d'adjectius, a vegades emprats de manera molt poètica. Gràcies, pianista poeta.