martes, 2 de septiembre de 2008

EL MERCAT DE SANTA CATALINA



Vaig entrar al Mercat de Santa Catalina com qui entra a un temple sagrat, expectant i atemorida alhora. Feia un grapat d’anys que no ho feia, tot i haver passat sovint pel davant i aquest fet el mantenia conservat dins el formol de la meva memòria, la de la infantesa, en un moment no massa alegre, ple d’absències i castells romputs. A pesar d’això la sensació va ser bona, car em va portar a aquell temps de xafardeig al mercat, de gènere fresc, d’atenció personalitzada, de venedors-amics, sempre els mateixos, de concreció. El Mercat dóna el que mai aconseguirà un hipermercat: proximitat. El “què vols, reina?” de la peixatera sona dolcíssim a les oïdes, la paleta de colors de les fruites i verdures t’enlluerna molt més que les safates plastificades dels grans magatzems, mai cap tapa és tan saborosa com la que es menja al bar del mercat de peus o sobre un tabulet just abans de dinar, i les plantes de la floristeria potser siguin un xic més cares que les del viver, però de ben segur que creixeran més belles i sanes, contagiades de la xerrameca antiga del Mercat. Perquè la seva bellesa rau en l’essència antiga del mercadeig, en una comunicació igual en moltes cultures i que sembla que el segle XXI s’està carregant amb tanta compra despersonalitzada, tanta oferta i tanta “toallas y balones compres lo que compres”.
Mentre mirava i olorava era ben atenta a tot el que es deia: vaig sentir el consell de la peixatera de com cuinar el rap, la queixa del carnisser sobre la crisi econòmica, les confidències de les quatre amigues octogenàries davant la parada dels envinagrats, els riures dels obrers prenent una cervesa i un bocí de truita de patata. I quan la venedora em pesava els dos melicotons perfumats de groc que vaig comprar, vaig reconèixer els seus ulls. Va resultar ser una companya de l’escola que feia més de 20 anys que no havia vist. Se’n va fer creus de com l’havia pogut reconèixer i aquest doll va ser com una petita alegria que em va durar tot el matí. Me’n vaig recordar de com em copiava els deures, de com m’ajudava en la prova de córrer els 1000m. a gimnàsia, de com em va decebre un dia de fi de curs, de com feia que ens renyassin continuadament perquè no parava de parlar a classe. Una petita sorpresa. La primera. Perquè la segona va venir més tard: feia tant de temps, D., que no veia el teu somriure…i el vaig veure en el rostre del teu germà. No el coneixia però el recordava d’una foto que em mostrares. Vaig parlar uns breus instants amb ell i no li vaig enviar salutacions per a tu, però alguna cosa dins meu em deia que t’arribarien. També hi havia en V.
Tot plegat va ser estrany, com un d’aquests somnis que tinc de tant en tant i que necessiten molts de minuts de consciència per assegurar que no han estat reals, com ahir que vaig somniar n’A. que em duia de la mà per uns carrerons bruts i desconeguts plens de fems i pixum i només allà em confessava que m’estimava. I és que la vinculació que tinc amb el barri de Santa Catalina sempre ha estat molt onírica. Visc aquest barri com visc el Molinar: des del passat. Els tinc instal·lats dins el record, arnats, fets postal virada en sípia. I els joves pijos neohippies que hi viuen i els restaurants que creixen i desapareixen com a bolets, i els guiris que hi passegen no hi pertanyen, per a mi. Visitar el Mercat me’ls va esborrar una estona. I em va regalar, de pas, el teu somriure.

4 comentarios:

josepmanel dijo...

Els "homes grisos" ens han furtat el temps, i la trobada entre el venedor i el client ja no és una petita font de descobriments. Anem als grans magatzems per fer una gestió asèptica i ràpida... Malgrat tot els mercats floreixen totes les setmanes. Somriure.

Carme dijo...

Somiar la vida i viure els somnis. Crec que els somnis ´son molt creatius i convertir una experiència real en una mena de somni també em sembla una bona manera de viure intensament. Un relat preciós.

novesflors dijo...

Cada vegada que vaja al mercat (vaig totes les setmanes) me'n recordaré de tu. :)

Poeta per un dia dijo...

... el mercat, un lloc oníric, un lloc on les cultures es barrejaven, s'enriquien, es fragmentaven i tornaven a enganxar-se, però de forma diferent, on els dàtils eren, sempre, molt més dolços...

... preciosa descripció,... els ulls et llegien, però podia veure (i olorar) les fruites...

... petonets...