viernes, 22 de enero de 2010

FELIÇ ANIVERSARI

El dia del seu aniversari es despertà ben d’hora. Tenia un lleuger mal al coll, possiblement per haver descansat amb tensió i perquè el coixí, massa blan, necessitava baratar-se, però s’alegrà de veure que feia un dia esplèndit, després de tants de dies de pluja. Li semblà un bon presagi. Després de berenar a gust, es posà el millor vestit que tenia i que gairebé no usava mai. Era del color de les turqueses, amb escot en punta i màniga fins el colze. Li agradava posar-se’l amb unes botes altes de taló fi i un mocador marró amb molts de fils. Tothom li deia que el color del vestit era exacte al dels seus ulls i alguns, fins i tot, s’atravien a dir-li que fàcilment es perdrien dins ambós blaus si ella volgués. L’afalagaven aquests comentaris, la feien sentir-se afortunada. Decidí maquillar-se un poc aquell matí, car era un dia molt especial: els llavis rosats, les pipelles ben negres. El cabell ja li havia crescut un poc, però el tall encara era massa masculí així que es col·locà unes arracades llargues que quasi li fregaven les espatlles. Entrà dins un nigul de perfum abans de sortir per la porta, ben xalesta, amb la bossa a la mà i un paquet dins l’altre, disposada a dirigir-se cap a ca seva per desitjar-li un feliç aniversari. Havia preparat unes paraules. No tot el que volia dir-li perquè era més amiga de l’improvisació i la naturalitat, però si unes paraules claus, com a fites d’un camí per no perdre el fil de tot el que volia que ell sabès. Tenia la sensació, mentre caminava pels carrers buits, que tot brillava. Els animals la miraven. També els homes. I els nens. Les dones, només ho feien de reüll. I ella, sobre els seus talons, que eren com a fars, dirigia tota la realitat cap a un únic punt centrífug: la seva casa.
Hi arribà a mig matí. Abans de tocar la porta, observà el seu balcó des del portal del davant. Hi tenia un cactus mig mort, una bombona de butà i roba estesa: calçotets, dos jerseis, una camiseta, uns calçons de pana, un parell de calcetins i uns sostenidors roses, estridentment roses. El cor li va fer un bot. Aquell element la va desastabilitzar fins el punt d’haver-se de recolzar contra la paret. Eren com dos llums que la enlluernaven i la evidenciaven, aquelles copes mida D. De sobte, un moix li fregà les cames i miulà llastimós. Sabia que necessitava una carícia, però no podia oferir-la. Es dirigí cap a la porta. Estava oberta, així que pujà les estretes escales fins el segon pis sense preocupar-se de fer renou i tocà la portà amb insistència. Ell, amb cara d’acabar-se de despertar, mig nu, amb el cabell despentinat, la mirà interrogant.
- Sí ?? – preguntà amb un gest incòmode.
- Vostè és Henry Hill Allister? I avui és el seu aniversari, veritat? –ell asentia -, tinc un regal per vostè.
La mirà de dalt a baix. No semblava una repartidora de cap magatzem.
- De qui?
- Meu –contestà amb un fil de veu. I pensà amb el moix de feia una estona.
- Però no ens coneixem…
- Sí que ens coneixem, però vostè no ho recorda. Miri, estic un poc nerviosa i, bé, jo em pensava que vostè era fadrí, però he vist uns sostenidors al seu balcó així que no crec que pugui dir-li el que volia…-ell es fregava la barbeta mentre l’escoltava necessitant tocar quelcom sòlid-…però, bé, el regal…jo voldria que se’l quedàs.
Es trobà el paquet dins les mans. Ella va fer mitja volta i partí escales avall com una ona escumosa, impossible d’agafar. Tampoc va fer el gest ell, de fer-ho. Romania ben subjecte al regal, amb les dues mans, estorat i encuriosit a l’hora. Quan el so dels talons baixant els esglaons s’esvaí, entrà dins el pis i tancà la porta. Posà el paquet sobre la taula de la cuina i el començà a obrir. De dintre sortí un batec inquietant. Observà estranyat: “Com és possible que aquest cor continui bategant?” es preguntà en veu baixa. El llançà al fems, dins l’orgànica clar, i es tornà a l’habitació on la senyora dels sostenidors roses roncava plàcidament.
Al carrer, ella s’ofegava discretament dins el seu propi vestit. S’havia produït un petit remolí, a l’alçada del pit, que l’havia xuclada empesa per una intensa corrent, cap a la fondaria del seu ser. Ella i les seves circumstàncies, fora cor, ni temps ni ganes per dir…feliç aniversari.

7 comentarios:

Baraula dijo...

Quin personatge tan misteriós... Ella, el seu vestit i el regal. Què devia ser? De sobte he tengut ganes de saber-ne molt més... Continuarà qualque dia?

Frannia dijo...

Rellegeix, Baraula...sí apareix quin és el regal. A vegades som massa críptica

La Intransigent dijo...

Com deies al post següent, a vegades s´ha de saber distingir en les persones que val la pena obrir-los el cor i les que no.
Una gran història.
Baci

Frannia dijo...

Sí, Intransigent, a alguns a vegades ens resulta difícil...

Anónimo dijo...

En quina ciutat meravellosa has estat? Quin castell has conegut? Quin viatge has fet per aprendre això que ens contes deliciosament?...T'estim

Frannia dijo...

Un viatge ben dolorós, Anònim, però intent que profitós, com a mínim per exercitar la imaginació.
:)

Frannia dijo...

Jo també.