Michael Moore, tocanassos com sempre, valent, irreverent, punyent, passeja la seva figura orangutana pels carrerons de Wal Street. Quan acaba el documental ens confessa que està cansat i ens demana, a tots els que som a la sala, ajut, que difonguem el seu missatge, que donem a conéixer la gran falàcia que ens ha tocat viure. Mir al meu voltant. Som 8 persones a la sala i un d'ells no compta perquè ha roncat durant tota la pel·lícula. La sensació és desconcertant. Em sento tan petita. Enganada també. Però petita molt.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
5 comentarios:
Falten molts més Michael Moore en aquest món.
També m'agradaria veure aquest últim documental seu, encara que no sé si l'emetran per la zona on visc.
Petons, Frannia.
M'has fet venir ganes d'anar-la a veure. Però intentaré fer cas de l'asvertiment i provar de no empetitir!
Felicitats pel blog!
Petits ho som tots: el camell i el dromedari, i el vent que bufa sobre l'arena del desert, s'enfoten dels problemes dels que caminam a dues pates. Els dos primers perquè els preocupa més (pentura el verb "preocupar" no sigui el més adient) sobreviure cada dia que passa. I el vent del desert perquè continuarà bufant quan tots nosaltres siguem polsim, i ens durà cap allà on vulgui ell.
Bon cap de setmana, Frannia!
N'estic d'acord, Assumpta, però si n'hagués molts no sé si el sistema ho permetria.
Jo mateix, gràcies per visitar-me i benvingut. És molt recomanable veure'l. En general, no conta res que ja no sapiguem, però t'ho mostra tan clarament i amb tanta evidència que, sí, no pots més que sentir-te petitttttttttt i vulnerable.
Xicarandana, aquesta és una veritat irrefutable, però dins la nostra pròpia petitesa som grans si volem. I sobre tot, hauríem de poder ser més lliures.
Publicar un comentario