domingo, 26 de julio de 2009

R.I.P.

M'he trobat el nan de la pastanaga trencat al terra, supòs que empès pel vent que bufà ahir. Jo volia aire i se'm va concedir. Però els desitjos sempre tenen efectes colaterals...
Jo volia trobar-me millor i m'hi vaig sentir així que vaig moure'm per castells en runes, per fars i cales, per cafès orientals, per carreteres secundàries i avui em trob carregada de nou i amb la pell cremada pel sol. Els desitjos sempre tenen efectes colaterals.
Jo volia una feina menys conflictiva. I ho vaig aconseguir. I ara hi ha dies que ni tan sols parlo amb ningú i el matí transcorr harmoniós i tranquil, però tan solitari. Ai, els efectes colaterals dels desitjos...
Jo volia ser escriptora i ara, quan les paraules no flueixen i quedo estancada en l'ombra dels germans jugant a "pedra, paper i estisores" retallant-se sobre el cel color cirera i els vols de les oronelles, l'angoixa em repica dins el cap i sembla que el cervell ha d'entrar en erupció. Si un dia, m'explota el cap serà el definitiu efecte colateral del meu desig.
Ara per ara, però, que el nan descansi en pau. Vaig a recollir-ne els bocins.

4 comentarios:

novesflors dijo...

No et preocupes, tornaràs a escriure (ho fas molt bé), són cicles.

pep dijo...

I els nans ja ho tene això, ara tens un nan "desnarit".

Gatot_X dijo...

esper que no se t'hagi encomanat cap efecte colateral de l'altre gat! :)

la Cuca al Cau seguirà perquè té vida pròpia... ves a saber si potser -només potser- en aquestes hores solitaries de la nova feina no se t'acut un escrit colateral per publicar allà...

va... que ja arriba agost i les nits seran més fresquetes... i esperem que orientals!

petons i llepades colaterals!

Frannia dijo...

Gràcies, Noves Flors. No sé si ho faig bé, però necessit fer-ho.
Pep, al final el nan només ha perdut les cames i, no es nota gaire.
He intentat imaginar això de les llepades colaterals...m'ha agradat :)