GUERRILLERA

Diu Eduard Punset que les persones tenen més capacitat d'estimar a mesura que es van fent grans. Ho argumenta dient que a mesura que els anys passen anam arxivant dins el nostre cervell més records i emocions, i el seu cúmul és el sustens per a la capacitat creativa i metafòrica que fa que augmenti la felicitat. Com? Idò a més capacitat metafòrica més probabilitat de donar categoria d'amor a un encontre amb algú que, potser anys enrere no seria de tanta importància, o, com no ens cansam de repetir, la capacitat de trobar la felicitat en totes les petites coses, que abans potser passaven desapercebudes.

M'ha fet gràcia llegir aquest article perquè precisament a mi em passa a la inversa. Record que a la meva amiga E. li feia molta gràcia aquesta capacitat meva de trobar metàfores i senyals per tot arreu. Jo ja ho havia integrat com un tret de la meva personalitat, però ara ho analitzo i veig que va recés. Em passava molt més de petita. També abans era més fàcil per a mi enamorar-me de persones i situacions, de la vida i totes les seves petites coses. Ara he de fer esforços. Estic realment guerrillera, hipercrítica, permanentment en tensió i molt decebuda. El que abans em semblaven comportaments o actituds del caràcter, ara em semblen qüestions intolerables. Però no perdo la capacitat metafòrica. De fet, ara m'ha vingut al cap una imatge d'un conte que vaig escriure fa un temps en el que el protagonista, un adolescent graffitero, s'imaginava creuant les Rambles (també en tenim, aquí, igual que a Barcelona, però a petita escala) i tallant les flors al seu pas amb les seves mans-tisores...Crec que em passa un poc això, estic guerrillera, rancuniosament, adolescentment, irasciblement guerrillera. Punset, o t'ho t'equivoques o jo som l'excepció que et confirmarà la regla.