sábado, 26 de enero de 2008

CONTES DE LA VORA DEL FOC

Retorn d'un dia impressionant sobre penyassagats fregats de boira i plugim, fent passes antigues per camins i escalons que va fer l'arxiduc, guaitant per miradors impossibles i convertint-me en au. I un cop a casa, calenta, a redòs, reflexion sobre el fet d'escriure en un bloc i em sembla una de les millors activitats. Estim les paraules, rebutj tot el redol que poden arribar a crear: edicions, presentacions, entrevistes, paraules en maiúscula. M'agrada escriure, anònimament millor, m'agrada que em llegeixin, que ho facin de franc, no embrutar la creació amb apostes de vendes, amb ingressos extres, amb consideracions que acaben pagant-se. No vull que em diguin escriptora; el que vull és escriure. I el bloc m'ho permet. Què més vull? No ambicion poder viure de l'escriptura, no ambicion pujar-me als talons de la fama. No sé per què aquesta revelació l'he tinguda avui, més que mai, amb absoluta certesa. Potser sigui que les lletres ja no em fan d'ascensor. No sé si tornaré a presentar-me a qualque certàmen, no sé si tornaran publicar-me, però avui sé que el bloc em basta. I per això us regal un conte avui:
CONTES DE LA VORA DEL FOC
Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls.
- Ets un alcohòlic –li digué el seu cap-. Tens vint-i-dos anys i ja ets un alcohòlic.
Intentà recordar quin dia de la setmana era. Dissabte? Amb prou esforços recordà que era dissabte. Intentà incorporar-se, però tot li feia mal. Tot i ser juliol els vespres, arran de mar, feia fred i els membres, per la brisa marina i la humitat, se li havien dormit. Es palpà la butxaca dels pantalons. Havia tingut sort: no li havien robat ni el mòbil, ni les claus de casa ni la cartera ja buida. Aconseguí incorporar-se i aclucà els ulls.
- Per què beus?- inquirí la veu del cap.
- So far, so lie, so lost...
La lletra d’una música desconeguda repicà dins el seu cervell. Era una veu femenina. Sí, l’havia escoltada abans de dormir-se. Era la música d’un grup d’un país d’Europa de l’Est, no recordava quin, que havien posat a un antre de per Gomila on havia entrat, un bar d’ambient. L’al·lot de la barra, un ros musculós, molt masculí, l’intentà seduir. No recordava res més. Potser hi havia sucumbit. Què importava! Era un home lliure.
- O potser un home lliurament fermat per la teva necessitat de llibertat.
- Calla, imbècil! –digué al seu capet xerraire.
Ho va dir en veu alta i dues dones majors que feien ioga uns metres més enllà, el miraren. S’incorporà definitivament. Difícilment podia mantenir-se dempeus.
Va fer unes passes per la platja mentre intentava despendre’s de l’arena que duia aferrada als calçons i a la camiseta. Poc a poc, caminà més dret i es dirigí al passeig. Volia anar-se’n a casa. Volia dormir tranquil·lament sobre el seu llit de fadrí fins que els pare tornàs de la feina al mig dia. Llavors, dutxar-se, dinar amb ell al bar de sota casa ous ferrats, ensalada d’espàrrecs i un flam, parlar amb ell de les notícies del dia, discutir una estona de qualsevol tema per l’únic plaer de discutir i que el pare, enfadat, no li dirigís la paraula de tot el que quedava de dia. Llavors llegiria un poc, prepararia les activitats per a les colònies d’estiu que començaven l’agost i telefonaria a algú, potser a en Manel, per fer unes birres i tornar a engatar-se. Sí, això faria. De sobte, es trobà davant les instal·lacions de l’edifici destinat a les Fires i Congressos. Lúdica 2006, va llegir a un cartell de lletres dansants.
- No et donaren entrades de franc al Club d’Esplai? –li recordà el cervell.
Cercà dins la cartera i trobà dues entrades.
- La gran tenda de la diversió –repetia el seu cap mentre el guarda de seguretat de l’entrada el mirava amb mala cara.
- Si m’atures –mormolà agafant les regnes de la seva dialèctica interior -, t’escup, puta segurata. Tinc carnet d’educador i monitor de temps lliure.
Trepitjà el sòl i es sentí volar per la instal·lació. Va fer una ullada: al fons hi havia una tirolínia i una muntanya artificial per a fer escalada. Els estants, en zig-zag, es multiplicaven fins a l’horitzó. Va veure globus de colors colpejant les bigues d’acer dels alts sòtils i un primer estant, roig de foc, amb unes lletres gòtiques que deien: “Contes de la vora del foc”. “En aquest espai –deia un petit cartell- s’ofereixen sinònims i frases fetes, i una rondalla per a cada una d’elles. No és un circ, ni una broma, ni un engany. És un enginy, un entreteniment, una tenda per a poetes i solitaris, per a les ànimes de nen”.
- Digués una paraula – ordenà l’home de darrera el taulell.
- Mmm...desaparèixer!
- Si tu dius desaparèixer jo et contest aixecar el vol, fer-se fonedís, marxar en un cavall blanc, fugir del mapa, desfer-se com la sal dins l’aigua...i et cont la següent faula: això era i no era, un drac màgic que tenia el costum d’aixecar el vol cada cop que la princesa que raptava s’enamorava d’ell. Seguia la migració de les aus i cercava un lloc molt verd on fer-se fonedís amb el paisatge i passar desapercebut. Un dia les coses no li van anar tan bé perquè amb el seu vol de fuita despertà a la valenta princesa, que molt ofesa per l’engany, muntà en un cavall blanc alat i el perseguí sense descans. Tant volaren un i altre, encalçant-se, que feren desaparèixer del mapa totes les rutes possibles. Ni camins, ni carreteres, ni rius, ni ponts. Aquell espai es convertí en un constant batre d’ales, en un moure’s en cercles aixecant polsí. El drac, desesperat, incapaç de fer servir la seva màgia, sols pensà en una solució: desfer-se com la sal dins l’aigua. I des de llavors ja no existeixen els dracs màgics i, a l’illa, els torrents conserven en els caires el verd de les seves ales fetes molsa. Més val, vol dir aquesta faula, enfrontar-se amb valentia a les conseqüències dels nostres actes; hi ha coses que mai desapareixen.
- Enfrontar-se, doncs?
- Sí, enfrontar-se. Vols que te’n digui una altra? Si tu em dius enfrontar-se jo et dic baixar a l’arena, declarar la guerra, fer-li cara, mostrar les ungles, esmolar-se les dents...i et cont la següent història: això era i no era...
- Un moment, un moment –va interrompre confós-. Això és una tenda de contes?
- És una tenda de sinònims, frases fetes, faules i contes.
- I què m’has de cobrar per cada conte?
- Un any de la teva vida.
- Un any? Què dius?. Un conte no val tant.
- Pensa que, amb cada conte, et regal un aprenentatge primordial. Si ets capaç de reconèixer el seu sentit, d’aprendre el que et dic, et don en cinc minuts tot el que potser trigaries a aprendre en cinc anys. És ben just que me’n quedi un.
- Però i de què m’ha de servir tanta saviesa si llavors em qued sense vida per posar-ho en pràctica?
L’home callà i el mirà fixament als ulls. Uní les seves mans, se les posà sobre el pit i amb un enigmàtic i plàcid somriure s’esvaí dins l’espai.
Però i de què m’ha de servir tanta saviesa si llavors em qued sense vida per posar-ho tot en pràctica? La gavina era sobre les seves cames i li picotejava la panxa. Ell restava estès sobre l’arena de la platja, brut de vòmit i sal, dormida la gatera. Li havien robat el mòbil, les claus de casa i la cartera.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Una ambició és un desig desfermat, per dir-ho d’alguna manera. Tinc una feina que m’agrada i la faig en un lloc que cada vegada em desagrada més. Però em permet moltes coses (de fet, tot el que tinc). I una d’aquestes és escriure. Encara que en sóc conscient de les meues limitacions, m’agradaria poder “viure del conte”, anar deslliurant-me entre passejades i paraules. I tenir el que tinc gràcies a aquesta activitat. No és una ambició. És un somni, dels que s’hi construeixen per sobreviure al tedi, a les insatisfaccions. Un somni, talment, com qui desitja ser estimat. Confús? No cal dir que el conte m’ha agradat molt, perquè és bo, i no li cal ambicionar res...

Anónimo dijo...

Celebro la teva revelació sobre l'escriure!
És fantàstic això de sentir com, de sobte, el dolç plaer de la certesa treu el cap darrera els nostres pensaments.
Llegeixo el conte i compadeixo el pobre noi de la boca pastosa... Enfrontar les coses amb valentia, no desaparèixer: un savi consell!
Ah! "So far, so lie, so lost"... no ho he aconseguit trobar enlloc, de qui és?
Una abraçada ben gran,

Anónimo dijo...

Gràcies, Josep-Manel. A vegades pens que tu ets l'únic que em llegeix fidelment quan el text té més de 6 línies. Però veig que m'equivoc...gràcies, Tom. Diria que diu talment això i és d'un grup pol·lonès, Smolik, imagín que poc conegut.