miércoles, 9 de enero de 2008

L'OCELL



Ilustració de Gustavo Aimar

Hi ha un ocell que usa el meu balcó, als matins, com a sala d'estar i em desperta cada dia amb bells cants. Es col·loca entre el gessamí mort per les ventades del nort, el verd estel de cinc puntes que és l'àloe que em regalà n'A., i els cactus mallorquins, un poc esmorteïts però vius, i allà canta i canta fins que em veu mirar-lo des del ventanal. Llavors pren volada i no el torn veure fins el matí següent. Aquest ocell em fa pensar en tots els animals que, de tant en tant, m'han visitat: el ca Bobby quan era nena, la tortuga Juanita més tard, la moixeta en la meva nova vida rural, i ara ell...Si visqués en un altre lloc del món o en un altre temps podria pensar que són ànimes protectores que em visiten i m'acompanyen, com aquella família d'Indonesia que reb anualment la visita d'una iguana (ells estan convençuts que és la mateixa) i pensen fermament que és l'ànima de la filla que mai van tenir, però que els protegeix. M'agraden aquestes creences. Poder tenir fe en un ocell, en un buf de vent, en un cornet o en una música. Poder tenir fe en les casualitats, en els somnis extranys, en els senyals que ens envolten, en les vostres mirades. I així poder omplir el petit buit que sempre em ronda.

4 comentarios:

xot dijo...

A casa nostra hi ha una família de xòrigs que, generació rera generació, crien sota la teulada. Una vegada en va caure un de petit i el vaig tornar a enfilar a n'es seu niu.

vullunfestuc dijo...

et segueixo... ja he canviat el link del google reader!

josepmanel dijo...

Creure en la protecció de qui cerca protecció, per què no? Un ésser viu que intueix que la teua llar és un indret que mereix confiança, per força, ens ha d’oferir un optimisme encomanadís. Creu, doncs.

Carme R dijo...

Creu i omple el buit, per a mi omplir el buit és una cosa essencial