RETALL

Ja no plovia, però les gotes quedaven al vidre de la finestra del tren i, amb la velocitat de partida, corrien veloces cap a mi com si fossin petits espermatozoos a punt de fecundar-me. Jo, el gran òvul sempre generador de vida, romania en el seient a punt de desfer-me'n. Estava molt cansada ahir vespre. Esgotada. A pesar d'això, el meu cap no podia deixar de pensar i els meus ulls retrataven el vagó cercant coses belles. Vaig fixar-me amb la postura de la dona africana que tenia al meu davant. Seia com sols seuen les persones abatudes, amb el cos i el cap cap envant, dirigint-se al terra, i els ulls cap a dalt, en el gest de qui espera un crit o un cop. Semblava un infant atemorit. M'hagués agradat poder dir-li que canviàs la postura, que així no es podia rebre respecte. Després però vaig pensar que potser la meva ànima també es col·locava d'aquesta manera de tant en tant, i vaig callar. Uns seients més envant, el poeta director general, blanc com una fada, estava enganxat al mòbil. Em va fer llàstima i vaig pensar en la incongruència de ser polític i poeta. Esperava, pel seu bé, que no volgués repetir l'experiència i que el poder no l'enlluernàs. Al meu costat, un desconegut cercava papers d'una carpeta i deixava una estora de partitures sobre els seients. Fora era nit obscura. El darrer tren del dia creuava ràpidament l'illa. A mesura que m'atracava a la meva estació la boira es desfeia entre els arbres intentant atrapar la màquina. i Jo vaig ser incapaç d'escriure res bell.