I SI...

I si aquell darrer vespre d'adolescència ella, enlloc de restar muda esperant que li donàs el canvi per sentir sols un instant els seus dits fregant els seus, li hagués estret la mà i li hagués dit: "m'agrades, saps? No sé per què. No veig res de tu que hagi estat dins els meus somnis, no sé de tu el suficient com per saber que el que no veig també m'agrada, no m'has mirat mai amb un esguard que indiqui que m'has vist, però m'agrades. Tant com per sortir per Gomila cada dissabte i haver de suportar fums i renou, garitos ple de xots, mal de peus i de cap, moments d'engoixants multituds, només per poder veure't un instant setmanal"? I si ell, de sobte, després de tal revelació, l'hagués empés contra un racó de la cuina i li hagués dit: "Tu també m'agrades. No t'havia vist mai entre tant de fum, però ara que et veig puc reconéixer el teu perfil antic, la blancor de la teva pell, l'obscuritat de les teves robes. Puc sentir el batec del teu cor quan me mires"? I si s'ho diguessin ara? Alça els ulls del full i mira per la finestra. No veu cap ase volant, ni el carrer s'ha convertit en un verger ple de fonts que treuen mel, ni veu aparéixer cap conill a l'escapada que li recordi que fa tard. Però un esbart d'aus blaves pren el vol de sobte i fuig pausadament cap el cel fins que es perd rere la muntanya. Ella somriu. Si fos l'innocent adolescent també ploraria.