Avui no tinc res a dir. Que em pesa el silenci, que em pesen els sorolls, que s'enganxen les tecles entre el que diria i dic, que imagín el far, que he somniat cossos desmembrats tirats pel terra com flors sorpreses, que en cinc minuts me'n vaig a la perruqueria a tenyir-me els cabells blancs, que no tinc esma de recollir els dàtils, que encara no he preparat la carabassa que em va regalar mumare, que el poeta és mort i volia dir-li adéu amb un poema bell que no em surt, que pas pena per en P., que enyor la sensació de sentir el batre d'ales sobre el meu cap, però que m'alegr de no sentir-lo, que no m'he preparat la classe d'avui vespre, que em fan mal els genolls, que ja començ a tenir por pel recital de dia 1, que la teva abraçada de trenta segons no em basta avui per passar un bon dia.
miércoles, 16 de enero de 2008
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Doncs ja has dit molt i molt ben dit.
I, malgrat tot, el silenci esdevé un devessall de paraules que nosaltres llegim/escoltem complaguts, com sempre.
Sí, déu n'hi do tot el que dius, en quatre ratlles ens fas sentir amb força precisió el que tu sents... què més vols dir?
Voldria dir el que no dic...
Publicar un comentario