SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.