PETITA HISTÒRIA PARANÒICA

Tenia afició per les persones, per tota la xarxa de comportaments humans que continuadament se li mostraven i els estudiava des de diverses perspectives: la filosòfica, la psicològica, la social, la cultural i la intimista. Això li donava certa rigidesa relacional que feia que les persones li fugissin del costat, car es sentien insistentment analitzades, com a insectes o animalons de laboratori observats per una supèrbia mirada científica, freda i analítica. Intentava contrarrestar aquesta tendència amb un exercici de humilitat sincer i treballat, però llavors s’adonava que donar-se només implicava romandre a l’abast de la invasió dels altres. La devorarien, famèlics, si es deixava. Almanco això pensava després d’haver pogut contemplar en nombroses ocasions els seus esperits esporuguits i roïns, disfressats de somriures i bones paraules. No tots eren iguals, per descomptat, hi havia persones molt sinceres i nobles, que curiosament li cridaven manco l’atenció, com si fos un petit explorador, més interessat en els ferotges felins que en les papallones africanes, precisament pel perill que comportava la primera opció.
Feia temps que passava un període d’aïllament. Veia a les persones com un grup col·lectiu sense característiques pròpies i diferenciadores. La claca estava constituïda per esterotips, més o manco agradables, més o manco mesquins, que sobreexplotaven la seva relació sempre en benefici propi.
-Veus les coses com si fossis un petit dictador –li va dir l’amant, un poc atemorida davant les seves emocions
-M’he de protegir –li va contestar-, que no ho veus tu com es comporten?
S’acariciava el curt bigoti mentre ho deia.
-Però, Adolf...
-Calla.I l’observà inquisidorament. Ella era filosòficament platònica, psicològicament inestable, socialment adequada, culturalment limitada i íntimament sensual. Potser també s’hauria de protegir d’ella. De tots. De les races. Del món