L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.