LA FORTUNA

Es trobaren a una taula una orientalista, un racionalista, dues existencialistes, un estoic, un romàntic i un príncep.
L’orientalista es va seure tímidament i esperà amb els ulls baixos. De camí al sopar, havia recollit una branqueta de cirerer florit i la va col·locar llavors devora el seu plat, entre la cullera i el torcaboques, com si fos un cobert més.
El racionalista, que ja hi era quan ella arribà, es dedicà a observar-la minuciosament, cada gest, la roba, les postures, les mirades. Com a bon deixeble de Kant sabia que el que veia no tenia perquè ser la realitat així que jugà a variar la visió que tenia de la desconeguda amb la intenció, utòpica altrament, de fer-se la idea més fidel possible de la seva persona, cosa també difícil tenint en compte l’elegant i delicat hermetisme de l’orientalista.
Les dues existencialistes arribaren juntes. Eren molt amigues, a pesar de la coincidència de caràcters. Dubtaren una bona estona quin lloc de la taula seria el més apropiat per seure’s, si de front una amb l’altra o de costat, si al cap de taula o al mig, si juntes o separades; sospitaren, si més no, que la vetllada seria absurda i renegaren de qualsevol esperança de diversió; s’enfonsaren ràpidament davant els àcids comentaris del racionalista i rebutjaren la serenitat de l’orientalista, tot atribuint-li un artifici que només era dins els seus judicis nihilistes. Eren com dues ombres a cap de taula, finalment, totes vestides de negre, totes austeres i fermes com un interrogant incòmode.
L’estoic ja es veia venir com seria la vetllada i es preparava per suportar-la, com no, estoicament, mentre el romàntic començava a suspirar per una de les existencialistes, enlairant-la sobre tots els altres i començant un combat dialèctic entre ell i la resta del món de la taula (excepte la seva nova i potencial estimada).
Tots ben asseguts a la taula i lleugerament embriagats pels ardorosos vins que ja havien degustat, esperant l’amfitrió, el Príncep, que no arribava, especulaven sobre el sentit d’aquell encontre. Evidentment, no van treure res en clar, fins que el Príncep entrà majestuós a la sala, quan més acalorats estaven els ànims dels convidats: l’orientalista de mirada zen intentant mantenir un equilibri interior a punt d’esvair-se; el racionalista intentant assumir tots els punts de vista possibles d’aquell grapat de sers extranys; una existencialista, enfonsada dins els paranys de l’avorriment i l’altra intentant fugir de l’exaltació invasora del seu recien enamorat; l’estoic observant-ho tot amb paciència; i el romàntic, embriagat de passió, amb el cor dins la mà bategant insultant i esquitxant de sang les parets.
- “Estic disposat a sostenir –va dir solemne el Príncep-, que la fortuna és l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que, en major o menor mesura, ens permet controlar l’altra meitat”
I rigué maquiavèlicament, car sabia que el sopar, a partir d’aquella revelació, seria prou interessant i potser duraria un parell de segles.