FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.