sábado, 18 de abril de 2009

LA CURA

Ja ho he explicat altres vegades, però no importa: certes repeticions són imprescindibles. Aquesta hauria de ser la cançó que es sentís quan jo aparagués en escena. L'haurien de cantar els ocells, interpretar els sons rítmics de ciutat (passes, cotxes, bocines, riures, crits), l'haurien de momolar les ones de la mar i, fins i tot, el silenci. Potser un dia també el meu cor la bategi i llavors deixi de tenir tanta importància. Mentre estant, la cerc.

4 comentarios:

Jesús M. Tibau dijo...

oh! Battiato

Mirall D'Huisverts. dijo...

Quina cançó més preciosa, tens tota sa raó, l'hauríem de sentir sempre i mos l'hauríem d'aplicar per a tothom.
Gràcies per aquestes paraules que escrius tan meravelloses, que fariem sense tu, estima Frannia.
T'estim.

USD dijo...

avui he posat la teva porta al meu blog.
Gràcies

rhanya2 dijo...

Doncs amb tu he escoltat en Battiato (que adoro...) en castellà, per primera vegada!!
És bonic el que diu.