LA SUBTIL BATALLA

L'any que vaig néixer, Damià Pons escrivia versos com aquest: "la poesia és una dent contra el ferro, una fulla contra el vent, una flor de cirerer contra la història". Aquestes darreres set paraules m'han copsat. La flor de cirerer, breu, subtil, dolorosament ínfima lluitant contra la història i tot el seu seguici de morts, desastres econòmics, invents, desgràcies, guerres, descobriments, creacions, avanços, alegries, penes, jocs de Déus i jocs d'infants, passió, amor. Pot una flor de cirerer arribar a tocar tot això? Ho pot fer la poesia?

Un dia, un sol dia, vaig compartir un ascensor amb Damià Pons. Una nit, una sola nit, vaig compartir les cadires del públic a un recital poètic. Evidentment ell mai m'ha vist, però avui puc dir que la seva poesia ha estat una poderosa flor contra la gravetat dels meus pensaments (saps que la subtil batalla ens manté més units que mai) i m'alegro d'haver obert els ulls a la vida just al moment que ell escrivia coses com:

Rostre habitat per reflexos d'una noça de síl·labes
(vestit blanc abraçant un desig sense panxa),
convidats celebrant el retorn de la boca a la fruita,
una mà dibuixant en els ulls un eixam de magranes.
Una taca romp l'equilibri adust del triangle
i amb la humitat creix el miracle imprevist d'una vinya:
els alens són els grans de raïm (cortesia del vi
és confondre el cos feixuc amb el pes d'una ala).
Vivim breument entre els tancats d'un parèntesi,
som caseres on els mots inventen un paratge de rastres,
cementeris on els son teixeixen un ball de baules,
capses amagant un espectacle d'ulls tallats amb ungles.