SOMNIS

Aquesta primavera em té desconcertada. Somnio coses extranyes, més de l'habitual: de nit somnio tramvies i dames antigues que em mostren de l'interior d'una columna d'un edifici del Born el tresor d'un daguerrotip, que mitjançant un mecanisme aparentment fàcil, canvia la imatge de Ruben Darío a Fidel Castro i de Fidel Castro a Julio Verne; de dia i desperta somnio en tenir dies de vacances com el d'avui, en tenir aquesta catifa de rosselles just als peus de casa meva, en poder mantenir-me sense haver d'anar a fer feines burocràtiques i avorrides, en fer-me il·lustradora i que els meus dies siguin passejar, dibuixar, llegir, escriure, fotografiar, cuinar, cuidar, compartir el meu temps amb la gent estimada, conrear el jardí i l'hort, estar, en definitiva somnio en viure a la fi plena de consciència i de la mà de la meva ànima.

Aquesta primavera em té desconcertada: de sobte plou, de sobte fa sol, de sobte fa fred, de sobte fa calor. Més bruscament de l'habitual. De sobte, embarguen milers de cases. De sobte, millions de persones queden a l'atur. De sobte, aixequen parcialment l'embargament a Cuba. De sobte, segueixen morint decenes de persones a les carreteres. De sobte, es renoven els governs. De sobte, la crisi encara dura. I jo, que som d'aigua i aire en parts iguals, pateixo aquests canvis bruscos i em transformo, doncs, en boira.