sábado, 4 de abril de 2009

SAPS QUÈ PASSA?

Saps què passa? que és veritat que sovint les coses quotidianes fan que t'oblidi. Però de sobte m'arriba una cançó, com aquesta, o veig pel carrer una indígena peruana que s'asembla a tu, o record el clotet de les teves galtes quan somreies o els ulls que se t'axinaven al riure, i un calfred em paralitza i una tristesa fonda fonda em deixa quieta en un racó i no em crec que no estiguis.

Saps què passa? que encara t'esper. I més tard se m'oblida que t'esper i la vida transpua els mateixos líquits de sempre, a vegades una gelatinosa angoixa que fa olor a arnat; altres, una melangia suau amb aroma de gessamí i roses; unes altres, la preocupació fantasmal que no fa olor només renou (la d'un martell incansable); alguns pics, la il·lusió, que és com una eixeta que goteja de tant en tant; també l'alegria, com un atxem súbit i curt; i la por, ai, la por, un brou espés, com un llac a mitja nit d'aquets de pel·lícula americana, habitat per taurons assassins, monstres marins mutats en salvatges caníbals, sirenes devoradores o esperits ben humits i enganxadissos...

Saps què passa? que t'oblit i et record. Intermitentment. Angoixadorament. I em pos trista. I t'enyor. I t'hauria de deixar descansar, ja ho sé. Però sé que n'hi ha molts que ara mateix tenen el mateix sentiment i no et deixen partir. Eres foc, eres terra. Jo som aigua i aire i seré fàcil d'esvair. Però tu, no. Et veig al jardí, que a la fi, després d'una setmana plujosa, reb el sol. I saps? la mimosa ja ha crescut dos pams. Però no fa flor. Supòs que no és el moment. I et veig al raig de sol que l'encalenteix. I a l'escorça del tronc de la llimonera. I al ventre d'aquell ropit que descansa. I al llom suau del moix que s'estira sobre la paret.

Saps què passa? que el temps passa. I tu no hi ets. I, a vegades, nosaltres tampoc.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Gràcies Frannia. T’estim molt i poc alhora, com arribar a estimar molt? Sempre em sorprèn la teva bellesa (que bé que no l'he de pronunciar aquesta paraula i no es pot confondre amb vellesa) Sí, terra i foc. I cinc minuts abans de llegir el teu blog pensava: ...no trobis a faltar, ompli el no sabre amb el teu amor E., estima els altres amb aquest amor que sents per E. Fes amor. Fes amor de terra i foc. I ara pens...aprèn també l'amor d'aire i aigua. Fes un jardí etern d'amor. Terra, foc, aire i aigua. Aquesta eternitat que flueix de les seves meravelloses, mans tendres de flor de mimosa. Aquesta eternitat que ella nom consciència i canvi . El paradís de n'E, que t'ha ofert el cor de l'arbre del coneixement que té gust a llibertat i victòria. El nostre jardí Cam Bum. La seva força, és vera Frannia, la trobem fins i tot...al llom suau del moix que s'estira sobre la paret...T’estim

Frannia dijo...

Ja saps que jo també, estimat.

josepmanel dijo...

Passa que la vida que ella ja no viu, és una inèrcia inevitable en els teus gestos.