EL MÓN

Ahir em regalaren el món.

El primer que vaig constatar és que tenir el món dins les mans no et deixa abraçar ni refugiar-te dins els braços d'un altre. El segon, que tot i ser positiu veure el punt minúscul que ocupa aquesta illa envers la circumferència de la terra, el globus, sobre la taula, no deixa de ser massa petit i ja no em provoca aquella sensació inabastable de quan era petita i seguia el camí dels Reis Mags viatjant des d'Orient o jugava, tancant els ulls i fent-lo rodar, a marcar el lloc on viuria de gran. El tercer, que jugant ara, el dit sempre acaba dins el tèrbol oceà o sobre les noves nacions acabaden en "-tan" que separen Rússia de l'Orient Mitjà, cosa que m'inquieta...

No sé si és positiu sentir que tens el món dins les mans. Prefereixo la sensació que em provoca tenir un cossiol amb un brot tendre de taronger xinès, tenir els fils gruixuts d'una estora que sembla gespa, tenir les teves mans, tenir un llibre, tenir el teu cap rodó com una bola del món i acaronar-lo fins que arribi la son.