jueves, 29 de enero de 2009

PARXIS (per a na Pomona)

I el parxís sempre és a sota del dominó de la nostra vida, el que s'escampa per la taula després d'un petit accident, un buf, un cop, un tremolor. Hi ha peces per tot arreu i la impotència ens ompl, però mai s'ha d'oblidar que a sota hi ha un nou joc, i és un joc de molts de colors. Hi veurem el blau del cel, el blau del ribell que dóna aigüa als nostres anhels, a vegades massa colombofilics, el blau de la mar que ens bressola, el de les rajoles que sostenen les nostres fulles caigudes, el que enmarca les nostres finestres barrades; hi veurem el roig de les estones petites, el de la flor-ferida que és el nostre cor, el de les flors que s'escampen pels cereals secs i són com els nostres gestos, esplendorosos primer, esmorteïts al final; hi veurem el verd esperança que ens conté, mandàlic, com nenùfars amb instint supervivent, el verd dels camps plens d'aliment i clorofila; hi veurem també el groc dels gira-sols, cercant la llum que ens manca, el groc del carro on necessitam pujar-nos a vegades per apropar-nos als camps plens de flors grogues com l'or. Davall de tot enderrocament hi ha un parxís. Davall de tot èxit també hi és. I encara que sabrem dels negres i blancs, dels altres tons i colors, mai hauríem d'oblidar-nos de jugar al blau, vermell, verd i groc. Gràcies, guapa, per la inspiració.

3 comentarios:

Pomona dijo...

Gràcies a tu, per aquest parxís!
Una abraçada, Frannia!

Poeta per un dia dijo...

... jo sota el parxís hi tinc els escacs, però no són tan bonics i costa més de sortir de (i d'entrar a) casa...

... bon relat!!

... petonets!

novesflors dijo...

Sí, quan estem en blanc i negre sovint oblidem l'existència dels colors, però els colors ens són fidels, tenen paciència fins que els tornem a reconéixer i els ho agraïm.