sábado, 17 de enero de 2009

APRENC...

Aprenc…aprenc que a vegades hi ha víctimes falses, que el victimisme, en moltes ocasions, sols és una postura vital bastant allunyada de la fatalitat i més propera a la indolència. Si l’únic que sustenta els esdeveniments és la fe en els altres o en el destí, sense responsabilitzar-se de les pròpies passes, és ben lògic que arribin les decepcions. Malgrat tot, malgrat totes aquelles petites coses belles de les que sempre parlo, està clar que vivim a una selva, que la humanitat, en general, és devoradora i sovint la mou els impulsos del poder, la injustícia i l’enveja. Deixar-se devorar és també responsabilitat de la víctima. Dins la llei harmònica de la natura l’hervíbor escapa del depredador; no se li ocorr quedar-se quiet donant-li un poquet de sang cada dia, o un poquet de carn, confiant en que acabarà apreciant-lo i deixarà voluntariament de menjar-se’l només perquè sigui una injustícia. Però hi ha persones que sí actuen d’aquesta manera en la vida. No és per ignorància o ingenuïtat; és per fe en l’altre, és per no haver-se lliurat encara d’un paper de víctima que, paradoxalment, els fa sentir protegits, lliures de responsabilitat. Estam alienats. Ens deixam xuclar la sang, l’energia, el temps, les il·lusions. Ens deixam voluntariament. Per tant, no som víctimes. En tot cas, ho som de nosaltres mateixos. Adornam la realitat, la justificam, però en el fons no tenim altra cosa que el que ens mereixem. Jo m’he guanyat a pols l’abús moltes vegades patit perquè no he fet valer les meves capacitats. Tots hauríem de tenir la força suficient per exigir quelcom més que aquests sous mísers i esclavitzats, que aquesta manca de respecte al final. Aprenc…i a pesar que el primer sentiment és el de la ràbia, sé que les coses no són blanques o negres i sé que la consciència d'aquest abús m’ha posat també en una posició excel·lent: la de rebutjar la víctima que hi ha en mi, la de apreciar millor les meves qualitats, la de fugir o atacar al primer signe que em mostri la idea de devorar-me, la de no mimetitzar-me més amb el meu voltant només per eludir la meva responsabilitat. M’espera un futur laboral brillant. No sé si de sou o estabilitat, però sí de felicitat amb mi mateixa. Aprenc…

2 comentarios:

novesflors dijo...

Amb el pas del temps tots anem aprenent i cadascú té el seu ritme d'apprenentatge.
Per un futur digne i satisfactori.

Carme dijo...

Aprens! I això és el millor que ens pot passar a tots plegats, no deixar mai d'aprendre. Sempre necessitem continuar aprenent mñés i més de la vida.