domingo, 5 de octubre de 2008

VESSEN REFUGIS ELS RACONS

Vaig traduir aquest poema al castellà i el vaig llançar a altres aigües. S'ha materialitzat en "La casa del poeta", editat per Román Piña. Sempre il·lusiona que es publiqui el teu treball, però he de confessar avui que el so, la cadència, el ritme, la bellesa que té la meva llengua em semblen incomparables. Per això ho public avui aquí, en català. Esper que ho llegiu i m'agradaria, si voleu, que jugueu amb mi i escrigueu un poema o un escrit que parli de la vostra casa, real o metafòrica. Jugau?


VESSEN REFUGIS, ELS RACONS

Hi ha violinistes ingràvids a les parets d’aquesta llar,
estovant-se entre amants estilitzats,
esguards lacònics i paraules d’altres.
Vessen refugis els racons,
sotmesos pel roig del batec,
per la urgencia de la vida.
Hi habiten amics i àngels
i una moixa intermitent
que alegra les visites distretes.
Encara hi ha horitzons de boira,
car les parets són massa aprop de les coses
en aquesta casa avesada a allò difícil.
La dictadura dels comiats manà en els vans de les portes temps enrere.
Però avui han desaparegut els planys,
i les vaixelles, descarades, s’engalanen de sopes cada vespre.
Hi ha llibres ressant sortilegis i pluges
i una unió de cos i ànima, sospitosament luxuriosa,
mobilitza tots els fars: poc és suficient per tenir-ho tot.
Crec que hi creixen plantes sobre la teulada,
espirals arbres de la vida,
com una cabellera irisada d’aus i vent.
Vessen refugis, els racons
i jo ja no estic sola.

3 comentarios:

Carme dijo...

Frannia, una mica precipitadament... però un joc és un joc. Preciosa la teva. Costa estar a l'alçada.


Àmbit de llum,
oberta als quatre vents,
la casa espera.
Disfressada sovint
amb ratlles de sol
i els estampats inquiets
de l'ombra de les fulles.

Presències tan avesades
respiren el mateix aire i
omplen els espais
suament asserenats,
de llibreries plenes
de marcs amb cares somrients.

Només les flors
de les torratxes buides
ran la porxada
criden una enyorança incomprensible.

Qualsevol so, aquí,
té un significat precís,
que conec tant bé,
el tudó que no calla,
el veí que aparca
amb nom i cognoms
i sobretot,
el grinyol
de la porta que s'obre
quan arribes a casa.

novesflors dijo...

Caram, Frannia, quina preciositat de poema. No m'atrevesc a participar...

Frannia dijo...

Per ser precipitat, Carme, te n'has desfet molt i molt bé.
Novesflors, gràcies, però m'encantaria que us animassiu.