sábado, 11 de octubre de 2008

EL DOLOR

El llindar del dolor és relatiu. Tots ens pensam no poder aguantar massa dolor perquè en la nostra vida quotidiana qualsevol petita ferida ens incomoda. Ho fa perquè estam segurs de que serà efímera i aquesta certesa ens fa impacients. Quan es sap, però, que el dolor no acabarà, el nostre cos i la nostra ànima s’estiren com un gua i es poden soportar carretades de dolor. Alguns han de patir un dolor físic, potser un càncer que els debilita i els esborra; altres pateixen l’insoportable dolor de l’absència i el silenci; altres el de la incertesa; el de la fam o el de la decepció.
Té un sentit aquest patiment quan el dolor perd la seva funció de protecció i es converteix simplement en un company de vida, un bessó aferrat impossible de matar si no s’acaba amb la pròpia vida?
Té un dolor molt dolorós, que bé podria ser-ho encara més. Li posa morfina de tant en tant, però mai desapareix. Com mai despareix la línea de l'horitzó, o la gota de cafè amb llet que regalima pel tassó, o la penganya a l'ull els matins d'hivern, o la borra davall del llit, o el pèl negre i gruixut que li creix sobre la piga de la galta cada 15 dies, o la fam i la set, o les ganes de saber d'ell.

3 comentarios:

Poeta per un dia dijo...

... i ha dolors que no desapareixen mai, que ens acompanyen tota la vida i que, potser precisament per això, ens fan ser més humans .... el dolor de l'abscència és realment intens, i ens fa escriure coses sovint molt belles ...

...ànims!!

Anónimo dijo...

Estimada Frannia. Fa just una setmana que proposares un joc, ara me fa ganes formar part d'ell, i crec que pot ser aquú és es moment de posar-lo. Esper que t'agradi.

" L'antigor de les parets que m'envolten cada dia, cada nit, m'omplen d'una patena que em fa creure que la meva ànima també es troba plena de records i d'un passat antic.
Pot esser per això, totd'una que la vaig veure, vaig sebre que seria per mi: aquell finestral de colors del menjador fou la clau que obrí una porta al mes profund del meu cor que em transportà, com el flaire d'una flor, a aquelles catedrals gòtiques plenes de llum i de misteri. Pentura, o per conspiració divina, tenc de veïnades les monges d'aquella ordre franciscana que un temps foren reines de Mallorca, i ara, les pobres, reines caigudes.

" L'antigor de les parets que m'envolten amaguen, emperò, una gran diversitat de cultures i de temps llunyans i presents: la cultura hindú es mescla amb la celta i la moderna amb l'antiga d'aquesta terra. Na Surya, na Tabatha i na Raixa són testimonis d'aquesta mescladissa que duc a la sang i que reflex allà on visc, que duc al meu subconscient i que tant em costa descobrir.

" El gessamí del balcó dóna vida al carrer i la foganya del menjador mantén viva l’espurna de l’amor, mentre les bruixes volen pel cel-ras i les rialles corren pel trespol. Només els miralls, com estàtues hieràtiques, em recorden que tota imatge es troba a senendret, com l’edredó que em dóna calentor en clucar la nit els ulls.

" L’antigor d’aquestes parets que m’envolten guarden i callen tota la història de la humanitat: quantes converses escoltades, però florides; quanta solitud enfarinada de desfresses, quanta tristor, quanta ràbia, pors, alegries i moixonies amaguen i escampen les parets d’una casa !!

Anónimo dijo...

El dolor de l'absència d'allò no trobat al cent per cent i per tant impossible de ser recordat encara ho és més i no té sentit, Poeta.

Estimat Mirall d'Huyverts, jo que he tingut el privilegi de visitar aquesta casa que dius -per cert, fa molt que no m'hi convides-, sé de la seva màgia. Hi ha fantasmes, ho saps, però són esperits bons, la mostra com tu dius de tot aquell passat. És una casa per a tu, sens dubte. No t'imagín vivint a un adosat :) Besades, myfriend