miércoles, 22 de octubre de 2008

DE TRENS, ESTUPIDESES I PLUGES

Aquesta tardor no cauen les fulles, sinó les gotes de pluja i la humitat. Tant podem anar en màniga curta com contemplar els camps anegats després de tempestes que semblen més d'estiu que d'octubre. Viatjo en tren, asseguda al costat d'una família marroquí, i llegeixo un tractat sobre l'estupidesa, la constatació de que la cultura no fa millors a les persones. Miro per la finestra i se m'obrin les portes de l'enteniment tot i seguir asseguda al meu seient. Els noguers encara carregats de fruit em recorden que aviat dos cossos seuran davant una televisió fins que la son els mati. També ells deixen el seu fruit estés a l'envit del vent i els lladres. Si hagués estudiat perruqueria em farien igual de mal els peus, però potser riuria més sense vergonya. Segur que no duria els cabells sempre iguals, com una arquitectura d'altre temps només variada per les defecacions de colom que són els meus cabells blancs i segur que els poemes els faria amb les mans. I no tendria temps de pensar en absències, en decepcions, en paradisos encara per conquerir, en dubtes i fantasmes. Decideixo i desdic allò decidit. Anyoro i no som capaç de fer-s'ho saber. Pinto i tiro els apunts al fems. Escric i ho penjo a internet.

6 comentarios:

novesflors dijo...

Les absències, les decepcions, els paradisos desitjats o perduts ens afecten tant a tothom que si la solució fos pentinar els cabells d'una altra persona potser decidiria fer-me perruquera.

josepmanel dijo...

Jo em deixaria pentinar ben agust per algú que encara fora capaç d'enquimerar-se amb els detalls de les coses...

Poeta per un dia dijo...

... però segurament tampoc no cercaries la bellesa de les coses i de les paraules, no t'entretindries mirant per la finestra del tren com els núvols, al cel, es tenyeixen de colors... t'has fixat que hi ha molt poca gent que miri el cel?...

... petonets!

Jesús M. Tibau dijo...

veig que la pluja amara els teus sentiments de tardor

Jaqme dijo...

Ostres Frannia! Que bo aquest post. L'he acompanyat amb una cançó de Micah P. Hinson, She don't own me, i hi pega molt.
Tens tota la raó en quant a la tardor humida que ens està fent a l'illa.
També m'ha agradat molt el nou disseny del blog!

Ho vull tornar dir, un post preciós i bell!
Tanta sort que escrius a Internet!
:)

Frannia dijo...

Curiós, quasi sempre em passa el mateix: quan més insatisfeta estic un post més "elogis" reb. No sé, crec que vaig usar la metàfora de la perruquera com podria haver usat qualsevol altra, o potser va ser una elecció inconscient: contraposar les dèries del cap amb les metxes i els bigudís, jo què sé. Sempre el meu respecte per les perruqueres però. En cap moment vull dir que les perruqueres no pensin ni tenguin els mateixos desitjos i preocupacions que pot tenir un altre persona d'una altra professió.
Sigui co sigui, m'alegro que el meu escriure no quedi en res, com queden les meves decisions, enyors i dibuixos...
Poeta, jo sempre mir al cel, saps? Ador veure els niguls i les aus...