miércoles, 15 de octubre de 2008

EL CONTE DEL ROSAL I EL POU


Hi havia un roser a Guium que feia unes roses avellutades del color roig de la sang. A mesura que florien anaven perdent el seu color com si el temps, el vent, el sol i les roades, les difuminassin. Quan començaven a perdre els pètals, ja eren d'un color rosa pàlit, com entranyes desagnades sense el batec de la vida. No obstant això, durant unes hores -potser 24-, eren flors esplèndides. Era un roser generós. En poc temps havia traspassat la paret del jardi i les noves poncelles, com ulls inquiets, guaitaven el veïnat. Hi havia dins aquell altre jardí un vell pou ple d'aigua.
El roser, sempre que el jardiner el cuidava, era generós i abundant. Creixien els nous brots, les noves fulles, les noves flors, com en un bell joc. De sobte el jardiner no es sap ben bé per què, va deixar de regar el roser. El protegia del vent, certament; allunyava les aus i els insectes, però no li donava aigua.
- Aviat plourà -li deia. I el pobre roser, abans tan esplendorós, deixà de florir. Algunes fulles li caigueren, altres s'engroguiren, no sortiren nous brots. Era evident que al roser l'escasa i infreqüent pluja no li bastava. Potser sí per sobreviure, però no per florir bell.
-Per què no botes la paret i treus aigua del pou?.- li digué al jardiner. Però ell no volia o no sabia botar. Seguia confiant en la pluja. I no és que el jardiner no tingués cura d'ell, però no volia canviar els seus nous hàbits. Espantava les aus, matava els insectes, arrebassava les males herbes i es passava les tardes fent voltes en cercles al voltant del tronc de la llimonera, com si fos un ase.
Davant les súpliques, o les ofenses, o les ordres del roser, només sabia dir:
-No em diguis que no et cuido, ingrat. Faig el que puc, no puc fer altra cosa...
-Sí que pots: bota la paret, treu aigua del pou i rega'm.
-Plourà aviat, ja ho veuràs.- i venga a fer voltes com un ruc mentre el roser esmorteïa.
El roser va començar a pensar que l'única manera de canviar les coses seria canviant de jardí i per tant, de jardiner, però era un pensament sense sentit: tots sabem que els rosers no tenen cames. Per altra banda tampoc s'imaginava a un altre lloc que no fos aquell. En aquella terra havia posat les arrels. Era el roser que era, de rares flors esplèndides però efímeres, de coll llarg i poncelles inquietes, d'espines poderoses però atrofiades, d'arrels joves i poc profundes. I el jardiner era el que era, amorós, però ruc, generós però covard, protector però atemorit...
I mentre tot això pensava i passava, una llimona groga i pesada caigué sobre el jardiner almig de la closca...No sabem si, a la fi, despertà, si quedà més ruc, o s'esfumà d'un buf...

4 comentarios:

novesflors dijo...

Un conte metafòric, oi?

Carme dijo...

Metafòric i bonic. Jo aposto que queda més ruc que abans. Però malgrat això em poso del costat de la llimona. S'ho té ben merescut!

Mirall D'Huisverts dijo...

Un conte meravellós, però ja saps que ses coses no se poden canviar; només canvien si un vol realment, des del seu cor, canviar.

Frannia dijo...

Totes les històries tenen quelcom de metafòric, no trobes?
Sí, Carme, m'agradaria pensar que desperta però...
Mirall, ja parlarem tu i jo.
Gràcies, a tots