domingo, 19 de octubre de 2008

ANIVERSARIS



Ahir la mare i el pare van complir 46 anys de casats i jo els hi he regalat aquestes 46 flors del meu jardí. I avui, entre crits d'infant, olor d'alzina i anous, la mare m'ha contat bocins de passat. Jo prenia notes perquè vull fer-ne una novel·la d'aquest passat tantes voltes dolorós i escrivia amb lletra quasi il·legible sobre moixos negres, mocadors bruts, horabaixes de rosari, classes interrompudes de francès, caminades a través d'horts, abandonaments, bubotes a la nit, solitud, tristor...Els nins jugaven, mentres, aliens a la importància d'aquell moment, amb un arc de plàstic de forma i color cridaners, i a estones a la Nintendo no sé què, monstre devorador de les ànimes joves. En J.M. cumplirà demà 9 anys. Li he regalat, entre altres regals banals, la meva col·lecció de segells, més de 70 peces guardades des de l'any 90, enviats en cartes des de tots els continents. Per convéncer-lo a acceptar el meu regal he hagut de dir-li que possiblement quan ell fos gran tindrien molt de valor, car ja no existirien les cartes. Al final m'ha demanat entre plors que li guardàs jo perquè la seva mare li tirava tot al fems. Però el cert és que un llibre de ferratines, unes plastelines o uns animals de plàstic fabricats a Xina tenen per a ell més valor. És un nin d'aquesta generació, la de les coses frugals i canviants, un miratge tanmateix perquè no hi ha res que hagi canviat en esència en aquest món. Ho he comprés millor avui, escoltant parlar la meva mare. Ens podem modernitzar, maquillar, plastificar, linkar, buidar, evolucionar, involucionar, mesclar, transformar i tanmateix som els mateixos homes del principi, que ens movem per por o ens movem per amor o ens movem per ànsies de poder. I els aniversaris es succeeixen i tot sembla canviar, però res ho fa.

4 comentarios:

Carme dijo...

Et llegeixo i em sembla tant bonic que tinguis encara la possibilitat d'escoltar les històries del passat dels llavis de la teva mare, que gairebé em fas enveja. Jo ja no les puc escoltar. Ja fa 10 anys, però sempre em fa falta per algunes coses que ningú més que ella m'explicava.

novesflors dijo...

Sí, Frannia, ets afortunada de tenir-los als dos. A mi em falta el meu pare des de fa gairebé 15 anys. I el trobe tant a faltar...

Frannia dijo...

Sí que és una sort, cada com en som més conscient.

josepmanel dijo...

Cada vegada que mon pare o ma mare comencen a buidar-se en records sempre em ve la posposada idea d'apuntar-ho tot i fer un relat, com vols tu. Supose que en aquesta idea dorm el desig d'immortalitzar la fragilitat que ja em resulta (uf!) la seua presència...