viernes, 29 de agosto de 2008

PEIXOS VERMELLS


La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
Era prim i pàl·lid, com un peix argentat, d’edat impossible de desxifrar, més de seixanta segur. Era llenegadís i hàbil per camuflar-se entre els objectes de la tenda, com si fossin roques dins un paisatge marí, per respirar sense bategar-se gaire, per nedar veloç com una alga duta per la corrent d’un ferotge salt d’aigua. Era llenegadís i hàbil per irisar les seves escates i semblar un gran tresor, això li havien tirat en cara tantes dones, per tornar-se peix volador i botar obstacles, per escapolir-se de l’ham d’aquelles tantes mateixes dones, per donar voltes al mateix redol d’aigua estancada sense pausa. Duia un cavallet marí tatuat al braó, com no. Li agradava alimentar el mite del rude mariner, coneixedor de mil ports i mil amors, però el cert era que ni tan sols sabia nedar i estimar no era, precisament, res que li llevàs la son. Es considerava un home solitari, poc depenent, ple de manies, tranquil, de poques aspiracions. Podia estar-se’n hores veient els peixos nedar, com qui mira el foc d’una xemeneia, les ones de la mar, un moix jugant amb un escarabat o un infant que comença a identificar estímuls. Li agradava tot allò considerat poc profitós, però no era un persona espiritual. Allò contemplatiu, en ell, s’aturava en el simple passar de les hores, sense cap reflexió, sense cap pretensió. La feina en la tenda li permetia aquest estil de vida. Eren poques les persones que entraven. Però, a vegades, se’n duia sorpreses.
Semblà boig d’alegria quan va veure aquell home prim entrar a la tenda. Es llançà als seus braços i acaricià el seu cabell atapeït, de rínxols blancs, com de pell de xot. Amb la correguda va tomar un paquet de menjar per a peixos dins la peixera de l’entrada dels peixos vermells, però ni tan sols s’adonà del desastre, tanta era la emoció. El nouarribat, en canvi, semblava desentendre’s de l’emotiva acollida.
- Germà –li va dir-, fa tres anys que no t’he vist. Esperava més emoció.
- No em demanis el que no tinc. Et penses que he oblidat el que em vas fer? Val això –digué recorrent la tenda amb la mirada- tant de sofriment?
- Saps que t’haguessis gastat tota la herència en rom i putes. Què vols idò, si no m’has perdonat?
- Demà m’han d’operar d’una fístula anal. Vull quedar-me a casa teva i que em cuidis fins que estigui bé.
Semblava no haver discussió possible davant els desitjos del germà gran.
- No em contes històries, germà! Malalties pitjors han patit i mai t’has dignat a fer-m’ho saber, ni molt manco visitar-me.
Els rudes homes es miraren fixament.
- Tinc càncer de pròstata. –digué impassible el germà gran.
No li feia por morir. Li atemoria el sofriment, la pèrdua d’autonomia, la manca de llibertat. Seria un malalt difícil de dur, li va dir. No suportava la llàstima. I no en volia saber res de teràpies alternatives ni reflexions metafísiques o religioses. No en volia saber res de culpabilitats. Sí que era cert que havia dut una vida desordenada, que havia viscut dins l’excés i la desmesura. Però no estava disposat a que ningú li digués que aquell monstre que el devorava per dintre l’havia creat el seu subconscient, com a càstig a les seves debilitats. Per què hi havia nadons malalts de càncer idò? Quines culpes havien d’expiar entre el dormir, el mamar, l’expulsar brutor, el riure i el plorar? Li havia tocat. I no podia fer res més que seguir, obedient, el tractament perquè el seu instint de conservació així li manava i perquè la alternativa era massa covarda. Té culpa la formiga de restar sota la sabata assassina?
Li havia tocat. Si moria, moriria. Vint anys més de regal, des d’aquell dia que quasi es va ofegar a l’Atlàntic. Els dos germans havien estat mariners, tripulants d’un mateix vaixell de pesca a aigües gallegues. Amb l’herència de la mare, el petit muntà la tenda de peixos i el gran, segur d’aconseguir la herència per ser el major i el favorit, se’n va dur una bona esculada i no li va perdonar l’abandonament ni la traïció. Però qualsevol fet empetitia davant l’evidència de la mort.
El germà gran s’instal·là a ca seva. Hi havia espai suficient perquè vivia sol, a un pis de les avingudes de quatre habitacions. Bevia alcohol tot el dia, manco els dies de quimioteràpia, en els que un sol glop d’aigua li semblava fel pura. Es barallaven cada dia, com quan eren petits i feien guerres d’aglans o mataven granotes que després, sense budells, fregaven a la cara de l’altre. Aquells darrers dies no podrien haver estat d’altra manera. Hi havia existències cícliques i la seva relació n’era una, rodona, igual, així com començava havia d’acabar.
S’anà un vespre banyat de pluja. Veia peixos rojos, quan agonitzava, nedant plàcidament dins una piscina de rajoletes verdes. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
I res va canviar quan ell deixà de respirar, aquesta fou la gran tragèdia.

3 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Interessant, preciós, pertorbador...

Anónimo dijo...

Jo afegiria a les paraules de Carme (que susric totalment) l'efecte hipnòtic que aconsegueixes amb certes imatges...

Anónimo dijo...

Gràcies. Fa temps que vaig escriure aquest conte.